07.02.2024 - 21:40

Actualització: 07.02.2024 - 21:42

No sé els noms dels meus veïns, ni de què treballen. Tot el que sé d’ells són fragments de les seves vides que m’arriben sense que en siguin conscients, retalls de sons ressonant als espais comuns de l’edifici: un tros de conversa que algú té a la galeria i que s’escola fins a la meva cuina, la música que posen quan es dutxen, la llum que s’encén cada dia a les sis del matí, una discussió que puja de to i que mig sento quan passo pel seu portal, uns plors esmorteïts que no sé ben bé de quin pis vénen… I, segurament, aquestes pistes identitàries són també el rastre que jo deixo, inconscientment, i amb el qual ells proven de traçar el dibuix de mi.

Abans, quan els contractes de lloguer duraven dècades, les comunitats de veïns, especialment les dels barris menys benestants, eren ruscs igual com passa actualment, però totes les abelles es coneixien entre elles i s’ajudaven mútuament. Ara, la violència estructural dels preus ferotges dels lloguers fa que als llogaters ens costi de sentir-nos nostres les parts i els sostres pels quals paguem una morterada. Com que ens sabem de pas i sovint foragitats dels llocs on voldríem arrelar, quan aterrem en una nova llar, mostrem poc interès de........

© VilaWeb