02.10.2024 - 21:40

Actualització: 02.10.2024 - 21:58

La Maria i el Pasqual feia temps que conversaven per internet. Abans de la primera cita, ella li va dir: “El dia que ens veiem, a mi m’agradaria que em fessis una abraçada d’aquelles que t’arriben a l’ànima.” Ell li va demanar que quan caminessin junts en la primera trobada, ella li agafés la mà. I així va ser.

La Mercè és monitora de sardanes i va conèixer en Ramon el dia que ell s’hi va adreçar per millorar la seva tècnica. I practicant la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan, es van enamorar. I fins avui.

Aquestes dues dones i aquests dos homes passen dels seixanta anys i els vaig conèixer escoltant l’entrevista que Roger Escapa els va fer a El suplement, de Catalunya Ràdio, ara fa uns dies, en un d’aquells moments radiofònics d’alta qualitat que et deixen clavat a la cadira perquè traspuen una calma i una honestedat cristal·lina, insòlita entre tanta informació política, banal i catastròfica. Hi ha esperança, vaig pensar, metre les llàgrimes em rodolaven galtes avall. Avui en dia, girats endins com estem per culpa de les nostres neurosis, amb les nostres ànimes baldades d’estrès i compromisos, a voltes tan corsecats i tan esmaperduts, que una història que ve de fora ens emocioni és ben bé com trobar or. L’amor, quina cosa tan estranya; segurament la cosa més senzilla i que més compliquem amb els nostres tarannàs torturats d’estúpids mortals. L’amor, protagonista de tants versos de poetes, de tantes narracions cinematogràfiques, dramatúrgiques, novel·les, de tantes obres d’art i tan habitual com a tema central a les consultes de psicòleg. L’amor, capaç de propulsar-nos per damunt de tots els mals, de fer-nos levitar pels dies plàcids, plens, però també capaç de sepultar-nos en les nostres pròpies ruïnes quan se’ns en va, quan el trenquem o quan per por el deixem escapar. Perquè, si hi ha una veritable enemiga de l’amor, és la por. Gràcies a........

© VilaWeb