19.06.2024 - 21:40

D’ençà del cas de la violació grupal a Pamplona, la cobertura judicial i mediàtica de la violència sexual, i també el clima d’opinió, han canviat. I han canviat per millorar: ha augmentat el suport i credibilitat cap a les víctimes i alguns suplicis revictimitzadors comencen a desaparèixer. En el cas de l’agressió a una menor a Igualada, per exemple, s’ha evitat de fer-li repetir la declaració. S’ha pres consciència del problema i s’ha assumit que no són casos aïllats. Però, així i tot, el relat mediàtic i social sobre el tema aconsegueix de posar-hi bé el focus? La violència sexual ocupa titulars, però assenyalen el dit o assenyalen la lluna?

El cas d’Igualada és especialment revelador perquè pot servir socialment com a relat expiatori, com a excusa per al terror sexual, com una fotografia desenfocada de què és la norma de la violència masclista. Té tots els elements necessaris per a fer passar la violència sexual com una excepció aïllada, arbitrària, sorgida del no-res, i no pas per a entendre-la com un problema estructural, com l’expressió més extrema –en aquest cas– d’un contínuum de violències que convé no entendre separadament.

Quins serien aquests elements? Els va desgranar amb excel·lència la politòloga Nerea Barjola a Microfísica sexista del poder, un assaig que detalla de quina manera l’assassinat de les nenes d’Alcàsser va servir per a difondre un relat del perill sexual que acabava disciplinant les dones, limitant l’autonomia de tota una generació de noies que temien ser les següents. Com Alcàsser, Igualada té la suma dels ingredients: agressió estereotípica –per part d’un desconegut encaputxat en un carreró fosc–, agressor que, a més de tenir origen estranger, és retratat com a monstruós i patologitzat, violència extrema, context d’oci nocturn i protagonisme de la joventut.

Entrar a comparar agressions sexuals és pervers, però és evident que la d’Igualada és especialment brutal i cruel. Això ha........

© VilaWeb