18.06.2024 - 02:00

Decidit. A partir d’ara, el meu gènere d’espectacles preferit seran els festivals de final de curs. No parlo tan sols dels infantils de les escoles, sinó de tots aquells on participen adults no professionals, que han assistit regularment, el dimarts i el dijous, el dilluns i el dimecres, a acadèmies de música, conservatoris, sales de dansa, escoles de teatre o altres temples que trenquen les rutines setmanals de les persones ja grandetes.

El festival de final de curs és el més antic i comú de tots els festivals, i curiosament el que menys atenció ha merescut. És el que més mala premsa i poc interès ha despertat en la història de les arts escèniques. Tot i ser amb diferència el que més heterogènia estilística i volum de persones implica, sobretot en èpoques de l’any com la que ens trobem ara mateix. Abans de l’era de la festivalització ja existien. Qualificats de soporífers, sense interès artístic de cap mena i d’una duració excessiva, els festivals de final de curs han fet poca fortuna en l’imaginari col·lectiu i en les agendes de crítics d’art. No és difícil defugir la imatge mental de centenars de criatures desfilant a cop de hit infantil, vestits de poma, plàtan o pastoreta, amb els pares i mares fent fotos compulsivament. I un que s’atura, l’altre que no es mou al ritme que toca, l’altre que oblida la lletra o la melodia, qui sap, i el company que li dóna un cop de mà, concentració si us........

© VilaWeb