18.11.2024 - 21:40

Un dels reptes grans dels centres d’art és que les persones –les que no es dediquen a l’art, ni són artistes, ni comissàries, ni professores ni cap derivat possible de la qüestió– s’atreveixin a travessar la porta d’entrada. És el que s’anomena afavorir l’accés. I l’accés pot ser tant físic com intel·lectual, però sobretot emocional. Entre els que no són parròquia habitual hi ha la sensació que aquell espai no els pertany. Una barrera psicològica que repel·leix, seria simplement això. Aquest fenomen continua una vegada has passat la frontera. Ets a dins, d’acord, però saps que hi seràs de pas. Tot i que hi hagis accedit encuriosida per algun contingut en especial, que evidentment et mou, l’espai no sembla voler-t’hi gaire estona. Potser tu no ho saps, però hi ha forces invisibles que et preparen per a la fugida. I això que dic avui és que un museu que t’expulsa és un museu que no és apte per a totes les persones. I això, en la meva humil opinió d’usuària, és molt habitual.

Aquest cap de setmana he tingut una experiència diferent. He entrat en un centre d’art que no et fa fora. M’ha passat justament el contrari. M’ha fet sentir, al cap de pocs minuts, admesa a casa, part d’aquella comunitat. Et deixa reposar, t’escalfa, t’alimenta i finalment et porta a explorar tot aquell patrimoni cultural que hi té: sales d’exposicions, concerts, biblioteca, cinema, terrasses i jardins, i fins i tot un conservatori de música. Les cures inicials t’embolcallen, et porten al territori familiar i, així sí, amb les primeres necessitats contemplades i cobertes, com allò de la piràmide de Maslow, pots iniciar-te en una actitud d’expansió i recerca, que se suposa que és la que tens quan vas a un centre d’art. En resum, una vegada reconfortada com a humana, pots indagar i escodrinyar........

© VilaWeb