Creat: 14.04.2026 | 05:36

Actualitzat: 14.04.2026 | 05:36

El pitjor d’aquesta gran guerra maleïda, cada vegada més generalitzada (primer Ucraïna, després l’extermini de Gaza, les va seguir l’Iran i ara el Líban), és que no només es lliura sobre ciutats convertides en camps de batalla, a més del mar i l’aire, sinó també als mitjans de comunicació. Perdre-la al front en el qual es fan servir armes seria gravíssim humanament, econòmicament i territorialment; sucumbir als diaris, ràdios, televisions i xarxes socials resultaria letal.

Donald Trump ho té molt clar i Benjamin Netanyahu també. Quan The Economist, una de les publicacions liberals més prestigioses, proclama en portada que “Trump és el perdedor d’aquesta guerra”, el mandatari s’estremeix. Té altres fronts oberts com el de la inflació, que puja als Estats Units; un any després d’imposar aranzels a mig món, es comprova que això només ha servit de moment perquè el mercat americà pagui més. I per descomptat el de les borses, que viuen una muntanya russa segons els esdeveniments del conflicte i de les intempestives declaracions que ofereix gairebé diàriament. Trump seria de moment el perdedor de la guerra perquè el seu crèdit baixa i arrossega en part els Estats Units, mentre s’incrementa el del seu màxim competidor, la Xina. Atents al joc diplomàtic sigil·lós però eficaç del gegant asiàtic. Ara rep Pedro Sánchez com a líder del “no a la guerra”.

Estem a menys de set mesos de les importantíssimes “eleccions legislatives intermèdies” als Estats Units en les quals Trump podria perdre la majoria al Senat i al Congrés. “Això sempre que hi hagi eleccions al novembre”, va expressar el seu dubte raonable Josep Borrell a Next Educación fa tres setmanes. N’hi hauria prou amb l’impuls d’una campanya mediàtica de cobertura per a una decisió tan greu com aquesta al·legant, per exemple, que amb una guerra oberta es donen circumstàncies excepcionals per suspendre els comicis. Trump ho consideraria seriosament. El que menys li agrada és perdre i les enquestes no li garanteixen avui la victòria. No n’hi ha prou amb l’èxit de la missió espacial a la cara oculta de la Lluna.

Perdre la guerra amb l’Iran seria molt greu però, al cap i a la fi, des del 1945 els americans les han perdut totes; a Corea, al Vietnam, a l’Orient Mitjà i a l’Afganistan. Però perdre en els titulars seria sagnant; d’aquí l’esforç titànic per guanyar el relat dels esdeveniments. Trump va semblar que havia entrat en el conflicte –després de prometre als seus més fidels seguidors que no ho faria– arrossegat per Netanyahu, que apareixia com el veritable comandant en cap. Aquesta pèrdua de lideratge li va costar punts davant dels seus. De la mateixa manera, quan Donald Trump va anunciar una treva amb l’Iran, malgrat que fràgil, l’oposició israeliana va saltar sobre el seu primer ministre per entendre que ja no estava en la direcció del conflicte. Per si de cas, Netanyahu ha obert altres fronts i el martiri del sud del Líban és cada vegada més semblant al de Gaza.

Per aquesta concatenació de batalles, les sagnants i les mediàtiques, no hi haurà aturada fins que la foto final, encara que sigui d’etapa, resulti favorable. Davant hi ha l’Iran amb una resistència inusitada davant dels bombardejos i també amb capacitat per reposar la seua dirigència, per més que els israelians liquidin físicament els seus màxims mandataris. Però també buscant el titular de la victòria, tot i que el país quedi arrasat. Només és segura la derrota de la seua població.

© Segre