Creat: 16.01.2026 | 05:35

Actualitzat: 16.01.2026 | 05:35

Durant dècades, l’art modern va ser el rebel oficial del sistema. La seva estratègia era enginyosa: mentre el capitalisme ho convertia tot en producte de consum, l’art es declarava autònom, pur, aliè al mercat. El cinema explorava el que era cinematogràfic pur, la pintura, el que era pictòric, la literatura, el que era literari. Com deia Adorno, l’art era polític simplement perquè existia, sense necessitat de pancartes ni manifestos explícits.

Però aquest elitisme en va tenir el preu. La bretxa entre l’art experimental i la cultura popular va esdevenir un abisme. Adorno somiava amb obrers que sortissin de les fàbriques xiulant composicions de Schönberg. La realitat era una altra: qui es pot imaginar una netejadora fregant al ritme de Stockhausen?

Aquí és on entra Mark Fisher, el pensador que va connectar els punts. No era un acadèmic encotillat,........

© Segre