Durant dècades, el comerç internacional ha funcionat gràcies a un equilibri aparentment estable: algunes economies, com la Xina o Alemanya, han acumulat grans superàvits comercials, mentre que els Estats Units han assumit el paper de principal consumidor mundial, absorbint una part significativa dels excedents generats a la resta del planeta.

Aquest model ha facilitat el creixement econòmic global, però també ha generat dependències i tensions. La rivalitat creixent entre Washington i Pequín, juntament amb el retorn de polítiques proteccionistes, posa en qüestió un esquema que semblava consolidat. Si els Estats Units deixen de ser el comprador d’última instància de l’economia mundial, la pregunta és inevitable: on aniran a parar els excedents productius que avui depenen de la demanda nord-americana?

Un superàvit comercial és molt més que una diferència positiva entre exportacions i importacions. Reflecteix una economia que produeix més del que consumeix. A la inversa, un dèficit comercial indica que una societat consumeix més del que produeix i que necessita finançament exterior per mantenir aquest nivell de despesa. Els desequilibris no són necessàriament negatius. El problema apareix quan els fluxos financers que els sostenen alimenten activitats poc productives. Si l’endeutament es destina a innovació, infraestructures útils o millores tecnològiques, pot generar prosperitat futura. Però quan es dirigeix cap a bombolles immobiliàries,........

© Regió7