La pluja Xavier Serrano

Gener ha plogut sobre els arbres eixuts i sobre les rajoles irregulars que deuen ser grises per no cridar l’atenció sota els nostres peus, com si caminar no fos l’acció més important que farem al llarg de la vida. Ens movem entre carrers, de vegades, sense destí fix. Només per voltar. Vagaregem perquè tenim temps i amb el temps que tenim intentem fer el que volem o el que creiem que volem. Hi ha dies que el perdem a consciència i d’altres el destinem a deambular soles per tornar més tard a casa amb les galtes envermellides pel fred i el vent hivernal, amb el cos reactivat i la roba xopa. He tornat a caminar sota la pluja amb l’ànima encesa perquè m’he sentit arbre, natura. Una sensació oblidada. Que plogui deu ser un dels pocs desitjos compartits per pura necessitat de supervivència, i aquest any sembla que ho farà, que la sequera acabarà el juny si fem cas del pronòstic d’un meteoròleg aficionat de la Garrotxa que planta una ceba i la llegeix quan comença l’any seguint una tradició ancestral. Que en plena expansió de la intel·ligència artificial una ceba pugui encertar la previsió és revolucionari. I sabem que totes les revolucions comencen de ben avall.

Cal viure el gener com si no n’hi hagués cap altre. Passejar pel mateix carrer i jugar al joc de les diferències, que ni la vida ni la ciutat s’aturen, que qui era un infant fa deu anys ara és adolescent i qui era adult ara és un vell. Que les parets del pis hauran canviat de color, que on hi havia un solar ara hi ha una plaça, que sobre l’antic es construeix el nou. No vull que acabi el mes sense anar a la cafeteria nova on despatxa una noia joveníssima de pell blanca i desitjar-li en silenci que la vida la tracti bé.

La pluja no esdevé mai un complement insignificant en cap dels nostres records. Si plou, no oblides. Quan es desferma el temporal amb tots els significats –de temps que passa i d’aigua– la ciutat es torna mirall i desprèn olor de terra autèntica –de planeta–, que brota del més profund i s’expandeix entre l’asfalt i les façanes regalimoses. La pluja silencia les ciutats i imposa el seu so. La pluja mulla la roba, despentina els cabells. Pluja rere els vidres, pluja sota la llum del fanal, pluja que esquiva el balcó, pluja que s’escola entre els dits, pluja que prepara l’esclat de la primavera, pluja que acompanya algú que marxa, pluja que rep algú que arriba, pluja que arrossega pedres, pluja que fa mal, pluja que cau sobre el mar, que afegeix més mar al mar, pluja que esdevé neu, pluja que mulla la llibreta i esborra la tinta blava d’una promesa, pluja que serà llàgrima o riure, i que ens fa viure.