Sempre ens rebia amb una somriure a la cara. No dominava el castellà però les dos parts fèiem tot el possible per entendre’ns. Amb el nostre rudimentari anglès i el seu interès, ens acabàvem comunicant. Tot i el seu aspecte físic, no devia sobrepassar més enllà dels trenta-cinc anys. D’alçada normal i caràcter afable, el nostre interlocutor, a qui li dèiem amb molta estima Josef, era un dels centenars de treballadors que hi havia al vaixell, un creuer dels nombrosíssims que solen sovintejar en estiu. Alt com un gratacel i extens com una ciutat surant, el nostre vaixell no deixava de sorprendre’ns a mesura que passaven les hores. A poc a poc, escorcollàvem cadascun dels racons, les estances i les sales que en formaven part de tot el conjunt. L’hora del dinar o del sopar era l’ocasió per enraonar i burxar en les vides dels treballadors d’una activitat que, fins aleshores, era una gran desconeguda per a tots nosaltres. Tanmateix, darrere de tot la........

© Levante