Profesores observan a los alumnos con prendas alusivas a la huelga. / J.C.

El paràgraf és un poc llarg, però crec que paga la pena recordar-lo: “A los cinco años me pusieron mis padres la cartilla en la mano, y, con ella, me clavaron en el corazón el miedo al maestro, el horror a la escuela, el susto continuado a los azotes y las demás angustias que la buena crianza tiene establecidas contra los inocentes muchachos. Pagué con las nalgas el saber leer, y con muchos sopapos y palmetas el saber escribir; y en este Argel estuve hasta los diez años”. Així rememorava Diego de Torres (Vida) el seu temps d’escola. Dos segles després, si fa no fa, Machado apel·lava a la “monotonía de lluvia tras los cristales” per a referir la rutina i el tedi dels seus anys escolars. Unes dècades més tard, mon pare experimentava, pam amunt pam avall, el mateix sentiment de mediocritat, repetició i por.

Res a vore, però, amb el sistema actual d’ensenyament, on els menuts s’incorporen al sistema educatiu en l’etapa infantil a base de jocs, i on els objectius fonamentals se centren en despertar les habilitats individuals i socials que, tant en eixe moment, com al llarg de la seua vida van a necessitar. Un món tan fascinant com desconegut per a mi. La recent vaga del professorat, però, m’ha obert excessives incògnites. Aprofite un berenar amb dos amigues professores de secundària en actiu, amb llarguíssima i fecunda trajectòria docent, per a tractar........

© Levante