Albirar la silueta de cap de Creus des de les platges de Llançà, des de Grifeu o de la Farella, per exemple, ha estat sempre com aquell que mira cap a un ideal llunyà, inaccessible, però que jeu amagat molt a prop del nostre cor. El gran braç de terra que sembla abraçar la mar se'ns apareix ara com una fita, com un destí mític. És l'indret per on surt el sol cada matí, ben cert. «En neixen molts de dies a cap de Creus», deien abans els vells pescadors llançanencs.

No és gens fàcil, en aquest cas, ser objectiu. Les roques esquerpes, els penya-segats, els baus, niells i esculls ajaçats a trenc d'onada, els càdecs batuts pel nord, les olivelles, els coixins de monja, la murtra, els aligots i xoriguers, els corbs marins amb les ales esteses, els gavians, les escórpores, els déntols, sargs i orades... Des de petit he sentit contar mil........

© Empordà