El primer llibre que vaig llegir de Thomas Bernhard fou Trasbals, on el fill d’un metge acompanya el pare i narra les visites que fan per una vall austríaca d’ambient tancat, malsà, opressiu, i on en un castell es troben amb el príncep Saurau. A partir d’aquest moment, el text esdevé un monòleg obsessiu del príncep que per moments sembla boig perdut i per moments geni, una veu i un discurs que, en llegir altres llibres de Bernhard, t’adones que són la seua veu i el seu discurs, i que qui està com una cabra, i alhora és genial, és el mateix autor. Tot ell és una exageració, una dilatació culta, detallada, del renec, i les qüestions de què escriu —“Els temes són sempre els mateixos”, diu en una entrevista, “cadascú té només........

© El Temps