Mentre fem temps per recollir uns fills que comparteixen extraescolar, un grup de mares acabem parlant de què volem que es faci amb els nostres cossos un cop tanquem els ulls de manera definitiva. La conversa avança en un to hi-hi, ha-ha, suposo que afavorit perquè cap de nosaltres veu la mort a prop, malgrat que sabem que per morir-se només s’ha d’estar viu i, per tant, complim la principal condició. Quan m’arriba el torn, salto amb el típic comentari de “com que no m’assabentaré de res, que facin el que vulguin, però que mirin de gastar-se els diners al bar i no pas al tanatori o al cementiri”. Una em pregunta aleshores si no tinc la despesa coberta amb una assegurança. Quan descobreix que no, que “no pago els morts”, em miren totes amb la cara amb què es deu mirar una persona que ha comès un crim. No entenc per què és tan greu el que acabo de dir ni per què no puc optar per un comiat low cost, i elles m’animen a contractar una assegurança, sobretot perquè els fills no hagin de carregar el mort. Parlen d’un mort d’un mínim de sis mil euros, i en soc conscient, perquè no fa gaire vaig sentir el testimoni d’una amiga que ho havia viscut en primera persona amb motiu de la defunció de la seva mare. Sis mil euros i reservant només un matí una sala de vetlla, perquè es veu que, com que cada cop les famílies tenen més tendència a reduir el temps d’acompanyament i comiat, les empreses funeràries han anat optant per establir un preu fix en lloc de cobrar per hores l’ús de la sala. Malgrat que insisteixo a les altres mares que no necessito que m’organitzin un comiat amb tot luxe de detalls, m’acaben fent dubtar si he triat el camí correcte. En el fons, tinc l’esperança de ser molt longeva i que mentrestant s’inventin fórmules més barates, que no hi deu haver res més trist que sentir que t’atraquen mentre acomiades una persona estimada.

© El Punt Avui