Dilluns passat, el món financer occidental es llevava amb l’ensurt de les fortes caigudes de les borses asiàtiques i, en particular, del Nikkei 225, l’indicador borsari més rellevant del Japó, que s’enfonsà un 12,4% en una sola jornada.

De seguida, i probablement amb massa precipitació, els analistes i els mitjans de comunicació –obligats a emetre raonaments sobre el que havia passat– varen recórrer a un conjunt d’explicacions verídiques però febles per argumentar per què s’havia produït l’extraordinària caiguda de les cotitzacions de les accions japoneses i per què la majoria de les borses europees i americanes les imitaven amb caigudes, si bé molt menors que les asiàtiques.

Varen ser unes dades inesperades però de transcendència limitada, com la caiguda de l’ocupació laboral als Estats Units, barrejades amb el nerviosisme que estava generant el que podria considerar-se amb pocs motius sòlids un canvi de tendència en la política monetària expansiva del........

© El Punt Avui