En moltes compareixences del president Illa apareix aquesta imatge tan amable. Amb l’esguard innocent i amb aquella aparent seguretat de qui s’ho creu de debò, sovint l’acompanya amb una paraula que mai no falla: escoltar. Alguns dels seus consellers s’hi han apuntat aviat; així poden dir que són el govern que sempre escolta i està amb la mà estesa. Els seus assessors –coaches en les empreses–, que deuen ser els mateixos del PSOE de la mano tendida, en deuen estar força satisfets, perquè demostra que tenen la lliçó ben apresa. Seria una cantarella infal·lible, si no fos per alguns detalls.

Aquesta expressió sempre surt quan van maldades –vagues, manifestacions o Rodalies– o han fracassat alguns acords –amb altres partits o sindicats que no són de la seva corda–; és curiós perquè el gest és un indicador de predisposició al pacte. Que només estenen la mà quan s’ha trencat? Per què no l’estenen abans? Tanmateix, hi ha temes que no són susceptibles de tanta gentilesa; qualsevol tuf d’independentisme fa que la mà es retiri, com en un moviment reflex; potser encara recorden quan tenien la mà ben estesa durant els anys del Procés però per repartir clatellots a tort i a dret al costat dels altres partits espanyols. Els consellers tampoc no l’estenen quan se’ls posa davant de proves –DGAIA, Mossos o altres desgavells– que no els deixen gaire bé; aleshores tendeixen a alçar-la, com la veu, tot fent-se els ofesos.

Si algun dirigent empresarial no vol ser coherent, ja no ho diu i va per feina; si més no, no queda com un cínic. Perquè, a la llarga, tothom pateix els efectes d’allò que fan amb la mà esquerra, pel darrere, que és voler desmantellar qualsevol ombra que pugui enterbolir el marc espanyol amb el qual s’han compromès, encara que sigui a costa dels maldecaps diaris de la gent del país.

© El Punt Avui