La Constitució diu que la cooperació dels grans partits és de vegades obligatòria. En cas contrari, la democràcia funciona malament. PP i PSOE mai s’han portat bé, però –malgrat tot– han arribat a pactes rellevants. Després d’Aznar, el 2011, el PP de Rajoy va votar la reforma constitucional que demanava Zapatero per la greu crisi del deute. L’octubre del 2016, l’abstenció socialista va permetre la investidura de Rajoy després de la repetició de les eleccions de 2015. El 2017, Rajoy i Sánchez van pactar el 155 davant la declaració unilateral d’independència.

Tot es va trencar el 2018 i el 2019. La moció de censura del 2018 contra Rajoy va ser per al PP «alta traïció». I quan el PSOE va guanyar les eleccions d’abril del 2019 –lluny de la majoria absoluta–, es van haver de repetir. Sánchez no va voler pactar amb Podem, i el PP (i Cs) es va negar a una abstenció en la investidura, com el PSOE havia fet amb Rajoy el 2016. I quan Sánchez va pactar amb Iglesias després de la repetició electoral de novembre, va ser la gota que va fer vessar el got. La prioritat era fer fora Sánchez, i Vox........

© El Periódico (CAT)