carlota camps

El 28 d’octubre del 2017, Carles Puigdemont es va escapar a França al seient posterior d’un cotxe amb vidres foscos. Des d’aleshores, han passat sis anys, cinc mesos i 17 dies, sense trepitjar ni el seu poble, ni Girona, ni Catalunya, ni Espanya. Són tantes les coses que han passat des d’aleshores que el món que va deixar li resultarà poc reconeixible si decideix tornar. Dono per descomptat que ell escolta RAC 1 mentre esmorza, que llegeix més premsa catalana i espanyola que ningú i que segueix les xarxes des del seu compte de X. No és algú que hagi marxat per oblidar. No obstant, 2.363 dies són suficients per patir la síndrome del desterrament. Aquell que porta a viure en un univers paral·lel, a utilitzar un llenguatge florit i a mirar-se cada matí en un mirall que es va deformant a poc a poc amb el pas del temps.

No li auguro un mal resultat a Junts per Puigdemont. És molt probable que superi Esquerra Republicana i que s’acosti al PSC de Salvador Illa. Així són les coses, en una societat com la catalana en què continuen manant les emocions. El seu........

© El Periódico (CAT)