Malgrat que la Marató de TV3 o els voluntaris dels passats aiguats de València semblin desmentir-ho, la indiferència envers els sofriment aliè s’ha convertit en normalitat en les societats benestants. Mirem a un altre lloc; ens anestesiem a base del consum compulsiu d’imatges sobretot si són lluny (bombardeigs de Gaza, sotsobres de paeres a la Mediterrània...). Aquesta indiferència ve generada per l’estratègia d’un sistema que ens embolcalla subtilment i ens emmascara la mateixa realitat sociopolítica. Ens posem una bena davant els ulls, la «bena de la complexitat» de situacions, com deia José Laguna a Fer-se càrrec, carregar i encarregar-se de la realitat (2011). Ens cal recuperar la lògica d’«allò que és evident», transcendint la indiferència.

Cristianisme i Justícia, en el traspàs de l’any 2009-10, es plantejava en els seus «papers» de reflexió deu preguntes urgents per no caure de nou en la trampa de fer inversions milionàries amb diners públics dels contribuents tot mantenint intacte el sistema perquè tot continués més o menys igual. Avui, diada de Reis, es fa avinent recordar aquell decàleg (hauria estat un bon regal dels Mags la per a la segona dècada del segle) per poder valorar si quinze anys després les coses han millorat o segueixen igual. Les deu qüestions eren aquestes:

Conte de Nadal

1) Com que hi ha un sou mínim per als treballadors, arribarem a legalitzar un sou màxim per als directius, funcionaris i responsables de l’economia financera?

2) Serà........

© Diari de Girona