Quan era petit, la proximitat del meu aniversari anava acompanyada d’una pregària estranya: que la meva família se n’oblidés (cosa que tampoc no era difícil: els meus pares tenien nou fills). No es tractava, penso ara, d’un desig ingenu. Contenia una enginyeria emocional una mica diabòlica. L’oblit aliè em permetria habitar una desgràcia recognoscible, gairebé còmoda, i a més em concediria un crèdit moral per al retret posterior. El dolor anticipat ja contenia la seva compensació. La ferida, abans d’existir, portava amb ella la cura. Amb els anys he entès que aquella pregària no buscava tant el plaer masoquista de l’oblit (encara que també) com la comprensió de la importància del record. Volia verificar que l’afecte, per existir, necessita ser demostrat. L’aniversari, amb la litúrgia mínima d’aquella època -una espelma, un regal modestíssim, un «felicitats», un petó-, era l’experiment perfecte: si ningú no se’n recordava, fallava alguna cosa essencial, hi havia en realitat una esquerda gràcies a la qual (això també és cert) jo guanyava un relat. Ser desgraciat per una causa concreta oferia una forma d’identitat.

Hi ha en això una pedagogia del greuge que no s’aprèn als llibres. Aprenem aviat que l’oblit, quan es fa visible, legitima la queixa. Potser per això continuem atents a les dates: aniversaris, commemoracions, efemèrides; per la tranquil·litat que dona saber que algú, en algun lloc, està marcant el calendari per nosaltres.

Avui, en un món saturat de recordatoris automàtics, l’oblit ha canviat de naturalesa. Les plataformes avisen dels aniversaris abans que els amics els recordin; els sistemes programen condolences, celebracions i minuts de silenci. La memòria s’ha externalitzat. Ja no ens oblidem: deleguem. I, tanmateix, el buit persisteix. Perquè el que fa mal no és que s’oblidi la data, sinó que ningú no la sostingui amb una presència real, no impostada ni notificada davant notari. Potser créixer consisteix a renunciar a aquesta pregària. Acceptar que el reconeixement, fins i tot quan és merescut, no sempre arriba. I que el retret, encara que temptador, no repara. Així i tot, continuem resant en silenci, cada any, esperant que l’oblit aliè ens concedeixi, una vegada més, la certesa d’existir.

© Diari de Girona