Construïm el món sense comprendre’l del tot, com qui arma un moble d’Ikea, seguint les explicacions marcianes del prospecte. Vivim envoltats d’objectes, normes, paraules i sistemes que fem servir amb una familiaritat pertorbadora. Sabem obrir portes, encendre pantalles, obeir senyals, estimar, treballar, votar, consumir, vestir-nos. Tot funciona més o menys i aquesta funcionalitat ens tranquil·litza. Però el funcionament no és pas comprensió. És costum assajat. Formem part d’estructures socials o laborals el sentit profund de les quals se’ns escapa. Diem «jo» sense saber exactament què assenyala aquest pronom. Parlem del temps com si fos una cosa que es gasta, es perd o s’estalvia, sense entendre què passa mentre ho mesurem o ho modifiquem amb rellotges de precisió. Anomenem realitat un acord tàcit entre percepcions fràgils i relats heretats. Tot i així, sobre aquesta base movedissa, edifiquem ciutats, ideologies, famílies, expectatives, himnes. La ciència explica molt de ben poc. I quan explica, ho fa a costa d’obrir noves zones d’ombra. La tècnica resol problemes immediats mentre en crea altres de més lents i difícils de nomenar. La moral ordena conductes sense aclarir del tot per què unes valen i unes altres no. Vivim en un món ple de respostes operatives i gairebé buit de sentit compartit. Potser per a això ho omplim de soroll. Comprendre exigiria aturar-se, i aturar-se és un luxe sospitós. Avancem. Ajustem peces. Posem pegats a esquerdes. Ens adaptem, en fi. Ens adaptem.

El que és inquietant no és només que no comprenguem el món, sinó que el confonguem amb les nostres explicacions provisionals. Creiem que anomenar és conèixer, que mesurar és dominar, que narrar és posseir. I mentrestant, allò real insisteix en el cos que envelleix, en el dolor que no es tradueix, en l’atzar que arruïna qualsevol pla. Potser construir sense comprendre no sigui un error, sinó una condició. Potser el món humà és, per definició, un artefacte aixecat a cegues, una obra col·lectiva feta d’intuïcions parcials. L’únic veritablement perillós és oblidar aquesta ceguesa. Perquè quan creiem entendre, deixem de sentir. I aleshores el món, tard o d’hora, es converteix en aquest mirall que ens torna una imatge terrible de nosaltres.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona