Cada dijous, després de la meva classe de Culture écologique, on estudiem les conseqüències del canvi climàtic com l’esfondrament dels ecosistemes o el desplaçament de poblacions, surto esperitada a submergir-me en el metro durant gairebé una hora. M’endinso al metro Saint-Germain –davant del cafè Bonaparte, on, il·lusa de mi, vaig desembutxacar set euros per una camamilla– i el següent moment en què veig la llum –no m’atreviria a dir el sol– em trobo amb una realitat un pèl diferent. A Porte des Lilas, els edificis hausmannites són tan escassos com els dies assolellats a París, i quan plou semblaria que tot el barri es conjunti amb la grisor del cel. A cinc minuts caminant de la parada, un hotel de cinc estrelles dels anys 60 s’ha reconvertit en centre d’allotjament per a adults precaritzats: sense llar, refugiats i sense papers. Sembla que se’ls defineixi per via negativa, com si els manqués quelcom. Paradoxalment, però, han viscut massa crisis, massa violència, massa moments en què s’han hagut d’adaptar a nous llocs hostils. Com haureu pogut llegir en el títol de l’article, he........

© BonDia