Creat: 30.03.2026 | 05:37

Actualitzat: 30.03.2026 | 05:37

NO ENVEGEM Déu. Conscient de tot, no pot oblidar res. Potser la mort a la creu va ser un suïcidi; potser la resurrecció és un mite misericordiós. Sòcrates es va quedar parat quan va saber que Déu el considerava la persona més sàvia del món, ell, precisament ell, que creia que no tenia cap saviesa gran ni petita i pensava que els déus no menteixen. Per resoldre la paradoxa va investigar els polítics, i va veure que eren impostors; va investigar els artesans, i va veure que eren pretensiosos; va investigar els poetes, i va veure que no entenien els seus propis poemes; va investigar els visionaris, i va veure que no comprenien les seves pròpies visions; i llavors va entendre que ell era el més savi perquè sabia que no sabia, a diferència dels altres, que no sabien que no sabien; i no hi havia paradoxa perquè havia comprovat que una de les poques coses que sabia, que els déus no menteixen, era certa. La veritat és paradoxal. Una història massa verosímil mai no és veritable, i una d’inoblidable no tardem gaire a oblidar-la. S’enfonsa l’arrel al terra i en realitat s’eleva al cel; mirem els núvols i en realitat ens sentim transportats endins. Mil·lennis d’activitat artística ens han ensenyat que la veritat importa menys que el talent amb què ens equivoquem. “Morir parece fácil”, diu Cernuda, i ho és: una fulla que es desprèn de l’arbre, lleu, despullada, i acompleix un destí sense por i sense esperança. A certa altura de la vida el que s’ha llegit i el que s’ha viscut formen un tot indiscernible, igual que la claredat i el misteri, l’elegia i la pura celebració de les coses lentes i fidels que tornen al seu lloc amb cada albada. El verd que encara reté la tardor recorda el del teu cor. “Morir-se massa jove és un error. Morir-se massa vell, també. En general, morir-se és un error”, diu Fuster, i és una bona reflexió, però la investigació de Sòcrates, explicada en el judici que el va matar, és més irònica i millor. Per ser feliç és imprescindible no saber que ho ets, perquè la felicitat, com la pluja de Borges, es algo que sin duda sucede en el pasado. Un passat que no és passat, sinó memòria en el present. La vida era per sempre, Déu. No te’n recordes? No. No se’n recorda. On van a parar les paraules quan no ens escolta ni Déu?

© Segre