El contratenor Aryeh Nussbaum Cohen (Giulio Cesare) y la soprano valenciana Marina Monzó (Cleopatra) / Miguel Lorenzo / Mikel Ponce /Les Arts

Fa uns mesos, fèiem un acudit amb una benvolguda amiga. Ens imaginàvem quin aspecte tindria Cleòpatra a la producció Giulio Cesare in Egitto, prevista per a febrer i març al Palau de les Arts. Atès el gust del coliseu valencià per les escenografies minimalistes i trencadores, Cleòpatra apareixeria tal vegada —vàrem bromejar— com a secretària a l’oficina d’un tal Cèsar. No podíem albirar que seria més o menys així: en la seua primera aparició a l’escenari, l’encarnació de la deessa Isis duu un senzill vestit de jaqueta i dansa entorn d’una cadira de rodes tipus oficina.

En encetat l’espectacle, les tries escenogràfiques —a cavall entre ball venecià de màscares, disseny de Christian Lacroix, i mobiliari funcional— no farien presagiar més que un correcte espectacle musical. Tanmateix, la representació procedeix un veritable crescendo. Una de les progressions més esbalaïdores a què mai he assistit, al nivell de les millors produccions de la Staatsoper de Viena.

Ben aviat, la qualitat de veus de la parella protagonista —Aryeh Nussbaum Cohen, contratenor substitutiu del castrato barroc (Julius César), i Marina Monzó, soprano (Cleòpatra)— fa oblidar qualsevol vel·leïtat. Vincent Boussard, director d’escena, i Frank Philipp Schlößmann, encarregat de l’escenografia, traslladen l’acció cap a escenaris d’abstracta geometria distribuïts amb marcs mòbils que separen ambients i totalitats cromàtiques. Es van engiponant així postals d’una rara bellesa: no ja d’Alexandria —llevat d’unes esquemàtiques piràmides, d’Egipte no n’hi ha deixalla—, sinó de les passions de l’ànima: tristesa, desesperació, embogiment, ira, joia.

El primer acte es clou amb una cimera de la narrativa musical i escenogràfica: el duo Son nata a lagrimar entre la romana Cornèlia i son fill Sesto. Sara Mingardo, contralt, i Arianna Vendittelli, soprano, teixeixen un diàleg que enlluerna i commou. Quan s’obri el segon acte, l’ària estrela V’adoro, pupille —que Monzó broda en tècnica i melisma— es mou en una esfera semblant de trasbalsadora harmonia. Fins a la cloenda, els intèrprets competeixen per a emular-se en perfecció. En el rerefons, una Orquestra de València tocada de gràcia. El seu virtuosisme i el treball del director musical, Marc Minkowski, aconsegueixen nivells d’excel·lència en la instrumentació historicista, la precisió contrapuntística i l’equilibri sonor.

Georg Friedrich Händel estrenà l’òpera Giulio Cesare in Egitto, al King’s Theatre de Londres, el 20 de febrer del 1724. El 7 de abril, a sant Nicolau de Leipzig, Johann Sebastian Bach dirigia la primera execució de la Passió segons San Joan. Monuments de la música barroca; temps de genis. Art que demana de vindre reviscolat en cada generació. Postals d’Alexandria, cartografia de les passions de l’ànima, a València.

Pedro Jesús Teruel és professor titular al departament de Filosofia de la Universitat de València

Suscríbete para seguir leyendo

© Levante