“La democràcia no sempre mor per la força, de vegades desapareix en silenci”.

La frase encapçala el llibre Tecnoabsolutisme Global i és un diagnòstic, i també una advertència.

Durant dècades, a Europa hem pensat que la democràcia només podia desaparéixer amb aldarulls tipus colps d’estat, suspensions constitucionals, militars revoltats contra les institucions, etc. Però el que planteja el llibre és molt més inquietant, perquè... i si la democràcia no estiguera destruint-se, sinó buidant-se?

Ara mateix, no ens trobem davant d’un règim autoritari clàssic: continuem votant, tenim parlaments, tribunals, drets fonamentals i pau social, però el poder està canviant de mans. Les decisions estructurals depenen cada vegada més d’entorns tecnològics globals que no estan sotmesos a cap control democràtic, com ara per exemple la visibilitat de la informació, les jerarquies dels continguts o les infraestructures digitals. Aleshores, la pregunta és: qui governa realment quan els algoritmes decideixen què és visible i què no ho és?

I per què Tecnoabsolutisme? Quan pensem en absolutisme, evoquem els segles XVII i XVIII. Pensem en Lluís XIV proclamant l’État, c’est moi. El poder concentrat en una sola voluntat executiva, sense contrapoders efectius. En canvi, ara estem començant a viure sota una nova forma d’absolutisme. No veiem el rostre d’un monarca. No li cal portar corona. No viu a Versalles ni enlloc. El poder es concentra en sistemes d’intel·ligència artificial, en xarxes socials, en infraestructures digitals gestionades per elits tecnocràtiques amb una capacitat econòmica i decisòria extraordinària. Si abans el rei ho podia tot, ara podríem dir que els algoritmes decideixen per tots. No hi ha un sobirà que decrete res, però sí que hi ha un desplaçament estructural del poder fora del circuit clàssic de la representació institucional. I això és profundament polític.

La comparació amb la novel·la 1984 de George Orwell és inevitable, però en la distopia del escriptor el poder és visible, centralitzat i repressiu. Avui el poder és difús, tecnològic i aparentment neutral. No prohibeix per sistema. No necessita censurar de manera massiva: orienta, filtra, prioritza.

Els algoritmes coneixen les nostres preferències, creences, edat, interessos i, fins i tot, l’estat d’ànim. A partir d’això, seleccionen la informació que hem de rebre primer, quina diluir i quina viralitzar. Qui controla la visibilitat configura l’espai públic. No és un poder que ens diga què pensar. És un poder que condiciona allò que tenim disponible per pensar. I quan algú controla els criteris de prioritat, està intervenint en la democràcia abans que la democràcia puga reaccionar. Pensem, per exemple, en una campanya electoral, en una crisi sanitària o en una emergència climàtica. Si la informació circula segons criteris comercials opacs, qui està fixant realment l’agenda?

Per tant, no ens trobem davant d’un pla secret coordinat per ments obscures, es tracta d’una convergència de poder històrica i transcendental.

Durant el segle XX, idees com l’individualisme radical, la desconfiança cap a la democràcia liberal, l’ultraliberalisme econòmic i la fe absoluta en la tecnologia vagaven disperses. És aleshores quan la influència de la filòsofa Ayn Rand es fa crucial, perquè estableix aquella teoria que diu que l’individu excepcional està per damunt de la societat, l’Estat és un obstacle i la igualtat, una càrrega. Rand defensava una idea extremadament radical: l’individu és l’únic subjecte moral plenament legítim, de manera que l’egoisme racional i la desigualtat extrema no són un defecte, sinó una virtut.

Les elits tecnològiques actuals han crescut intel·lectualment mamant este marc ideològic, per això podem entendre els influencers d’esta ideologia, com ara Curtis Yarvin o Nick Land, vinculats a corrents com la postdemocràcia, l’acceleracionisme o l’anomenada Il·lustració Obscura.

Afrontem una situació que té una clara dimensió intencional que es manifesta en la difusió d'una ideologia marcadament autoritària, anarcocapitalista podríem dir, que combina ultraliberalisme econòmic, conservadorisme moral i una fe gairebé messiànica en la tecnologia –especialment en la intel·ligència artificial– com a instrument central de govern, control i reorganització social.

Quan estes idees les posen en pràctica els actors que controlen les infraestructures digitals globals, deixen de ser teories marginals i es converteixen en governança.

"Europa és l’últim mur normatiu i ocupa un lloc central en l’oposició contra el Tecnoabsolutisme"

"Europa és l’últim mur normatiu i ocupa un lloc central en l’oposició contra el Tecnoabsolutisme"

En l’actual escenari, Europa és l’últim mur normatiu i ocupa un lloc central en l’oposició contra el Tecnoabsolutisme, perquè representa l’estat de dret, la separació de poders, la protecció de drets fonamentals i la regulació del mercat. Des del Reglament General de Protecció de Dades fins a la legislació sobre mercats digitals i intel·ligència artificial, Europa intenta establir una idea fonamental: la tecnologia no està per damunt de la llei. Però des de la lògica tecnoabsolutista, eixos límits són vistos com una trava, perquè la política ha d’agenollar-se i quedar en mans d’experts o de corporacions tecnològiques tant privades com públiques. En aquesta tessitura, si Europa renuncia a regular, no només perd competitivitat econòmica, també perd sobirania democràtica.

Tot açò pot semblar un debat llunyà, teòric si volem, però no ho és perquè afecta la nostra quotidianitat. Dia rere dia. Per exemple, quan un comerç de la ciutat depèn d’un algoritme per existir digitalment, o quan un mitjà de comunicació necessita l’arquitectura d’una plataforma global per arribar als lectors, o quan la informació política circula segons criteris ideològics opacs. I això és fer política, perquè la qüestió no és si utilitzem més o menys tecnologia, la qüestió és qui defineix les regles i qui se’n beneficia.

El futur no està escrit. Però ens obliga a fer-nos una pregunta essencial: volem ser ciutadans o usuaris?

La ciutadania participa, delibera i exigeix rendició de comptes. L’usuari, en canvi, accepta termes i condicions. La democràcia pot adaptar-se i reforçar-se amb tecnologia. O pot anar cedint espais sense adonar-se’n. Repetim. El futur no està escrit pels algoritmes, perquè depèn de les decisions polítiques que prenguem com a societat democràtica liberal que som. Perquè la democràcia no sempre mor per la força, de vegades, simplement, desapareix en silenci.

Arturo Gradolí és doctor en Estudis Històrics i Socials de la Ciència i autor de 'Tecnoabsolutisme Global (La intel.ligència artificial i el risc de col.lapse social)'

Suscríbete para seguir leyendo

© Levante