La van anar adquirint, fascicle a fascicle, amb aquelles pessetes que miraven d’arraconar després de cobrir les necessitats més bàsiques. Era una inversió pensada per a tota la família però molt especialment per als fills, que en traurien tot el suc mentre estiguessin escolaritzats, i també més tard. Van començar per la a i amb una mica de paciència van arribar fins a la z. Quan van completar els quinze volums, ho van celebrar com l’atleta celebra que travessa la línia de meta després d’un llarg i fatigós recorregut. Finalment, ho havien aconseguit i la Gran enciclopèdia catalana s’erigia en aquell prestatge com un tresor que no només es convertiria en una eina de consulta habitual i fonamental. Representava, també, un èxit de país i una maçada al franquisme. En aquella casa, l’alegria de saber que s’havia assolit un repte sobrevolava l’ambient. Es mastegava una certa sensació d’haver apostat a la carta guanyadora. Eren els anys vuitanta i aquell material es va convertir en un element comú a moltes cases del país, un dels refugis que socorrien la gent davant qualsevol dubte. Més tard el món va començar a canviar a una velocitat vertiginosa. Ara, més de mig segle després, moltes llars conserven els quinze volums, però aquella joia del passat recent ha anat caient en l’oblit. Els nets s’han fet grans i a les prestatgeries és el darrer lloc on aniran a resoldre les seves inquietuds. Hi ha qui la conserva com a element decoratiu, però la gran majoria s’han tornat pràctics i ja se sap que l’herba acaba sent substituïda per unes plantes exòtiques de nova creació. A més, els llibres que no s’usen fan nosa, i s’hi acumula la pols. Desfer-se’n, però, no és només treure del davant quinze volums. És perdre de vista un material que trasllada molta gent a aquella època en què a la nit no faltava ningú a taula.

© El Punt Avui