La Setmana Santa, abans, es vivia, no com una tradició més, sinó com el centre de tot l’any. Tot hi portava, i tot hi tornava. La Quaresma anava preparant el cor, sense presses, i quan arribaven aquells dies la gent ja sabia que no eren dies qualsevol.

Cal pensar també en com es vivia aleshores. No era la vida d’ara. Els padrins havien crescut a la muntanya, amb hiverns llargs, feina dura i pocs recursos. El dia començava aviat i s’acabava tard. No hi havia gaire marge per a distraccions. I enmig d’aquesta vida dura i exigent, la fe no era cap afegit ni cap cosa de diumenge, n’era part de la vida, com el foc a la llar o la família.

A casa, es vivia amb gestos petits. A fora, en el dia a dia. A l’església, quan tocava. I en moments com la Setmana Santa, tot això agafava més pes.

El Diumenge de Rams hom portava el llorer. Es beneïa, i aquell gest tenia tot el sentit. No era només recordar una escena de l’Evangeli. Era portar aquella benedicció a casa. Per això es posava a la porta o al balcó (i també per fer companyia al Monument de Dijous Sant), perquè guardés la casa, els qui hi vivien i el que hi passava. A la muntanya, una tempesta no era cap broma. El temps podia fer mal, i aquell llorer, beneït, era una manera de confiar sense haver-ho d’explicar. Aquell llorer no es llençava mai. Quan era sec, es guardava com un preuat tresor quan hi havia un malalt a casa —que n’hi havia sovint, perquè el metge no sempre era a l’abast— se’n posava una mica al menjar. Un brou, una olla senzilla, el que hi hagués.

La setmana avançava, i el recolliment creixia. El Dijous Sant ja feia canviar el ritme. I el Divendres Sant, tot s’aturava. No només per fora, sinó també per dins. La mort de Crist no era un record llunyà. Es vivia amb respecte, de debò i amb devoció. Aquell dia tocava dejuni i abstinència. No es menjava carn. No es feien festes. Les cases quedaven en silenci endolat.

Les campanes callaven, pel dol de la mort de Nostre Senyor. Des del Divendres fins al Dissabte de Glòria. I aquell silenci pesava, perquè la gent estava acostumada a sentir-les cada dia. Quan no sonaven, s’inquietaven ja que les trobaven a faltar.

Els nens, amb les matraques, recorrien els carrers. Feien el soroll que tocava aquell dia, avisaven dels oficis, com a Canillo que anaven recorrent el poble tot entonant: “homes i dones de Canillo als auficis, aquest és el primer toc...” I, sense saber-ho gaire, també formaven part d’aquell ordre antic que ho posava tot al seu lloc.

A l’església, olor ben bona d’encens, espelmes, el Monument, les dones fent torns per custodiar al Santíssim. Sense presses, sense fer soroll.

Al matí el Via Crucis amb les seves 14 estacions, la Dolorosa i el Sant Crist, cara a cara. A la tarda l’Ofici de Tenebres amb l’esperat moment en què les 14 espelmes s’anaven apagant, una darrere l’altra. Quan la darrera era apagada pel mossèn, el silenci es trencava, tota l'església (i en especial el jovent) començaven a picar els bancs i amb els peus a terra, tot aixecant una polseguera que es veia a través de la tènue llum de tarda que entrava per les espitlleres.

El Dissabte de Glòria mantenia una mica aquest to, però ja es notava que alguna cosa canviava. Al vespre a poc a poc arribava la Vetlla Pasqual, tornava la llum.Les campanes, que havien callat, repicaven de nou. I ho feien amb ganes, com si recuperessin el temps perdut. No era només un so. Era un anunci. Crist ha  ressuscitat.

El Diumenge de Pasqua, alegria. No exagerada, però sí fonda. Després de dies de contenció, el poble sortia, es cantaven caramelles, es compartien ous, algun licor dolç, es ballava, es tornava a jugar a cartes.

A casa, el llorer continuava a la porta, i les espelmes que havien acompanyat al Monument es guardaven com un tresor. Per si calien. I moltes vegades calien perquè la vida a la muntanya no era fàcil. Hi havia malalties, temporals, incerteses. I en tot això, la fe hi era i ajudava i, molt.

Avui moltes d’aquestes coses s’han perdut o han canviat. Però qui les ha viscudes sap que no eren només costums, eren una manera d’estar al món. Amb poc, però amb sentit. I amb això, en tenien prou.

© BonDia