Què els devem, als coi de ianquis? La llet que de tant en tant ens regalaven a l’aula de maternals a finals dels anys seixanta a canvi que Franco els deixés tenir les bases? El pla Marshall, que tal com reflectia en Berlanga a la pel·li en realitat va passar de llarg? Què li deu l’Estat espanyol, a l’Oncle Sam? Haver perdut les Filipines, Puerto Rico i Cuba? Haver mantingut el Caudillo al poder després de la Segona Guerra Mundial tot i el seu festeig amb Hitler a canvi de contenir el comunisme? La bomba atòmica de Palomares? Només per haver generat la inesborrable imatge d’en Fraga en banyador ja son ells els qui estan en deute amb els espanyols. Ara que s’han mig desclassificat els documents del 23-F, que no recordem com els ianquis es van posar de perfil davant l’intent de cop d’estat amb aquella nota gèlida on el secretari d’Estat Alexander Haig sentenciava: “No tenim res a dir-hi, és un afer intern.” En canvi, quan Zapatero es va negar a aixecar-se de la cadira al pas de la bandera de les barres i les estrelles durant la desfilada militar del 12 d’octubre del 2003 en protesta per la invasió il·legítima de l’Iraq –la guerra d’Aznar, deien els pacifistes–, la Casa Blanca, amb la complicitat servil del Partit Popular, va considerar-ho una ofensa imperdonable i no van intentar enviar-lo a Guantánamo segurament perquè Guantánamo encara no existia.

El mateix Zapatero investit president del govern cavalcant l’onada del “No a la guerra” que ara ha tornat a treure del calaix Pedro Sánchez. I novament la Casa Blanca posa en el punt de mira un president socialista per haver-se negat a la genuflexió militar; si no hi ha petó a l’anell, ha advertit el sempre enreveixinat Trump, hi haurà embargament comercial. Però el magnat conservador hauria de mirar bé la lletra petita de les seves pròpies bestieses, perquè l’any passat l’Estat espanyol va importar coses ianquis per valor de 4.000 milions d’euros. Ja sabem que això és xavalla per a un paio que es gasta 13 milions d’euros al dia per mantenir dos portaavions davant de l’Iran, però ja veurem fins on arriba la pugna testicular. Al capdavall tant és, ja ha demostrat que no necessita cap pretext per maltractar algú. L’any passat per exemple sense cap provocació prèvia ja va mirar de castigar l’Estat espanyol amb els aranzels que el seu Tribunal Suprem ha tombat, i a la primera oportunitat, per ignorància o mala fe, va incloure públicament Espanya al paquet dels BRICS, el grup de països emergents que fan la punyeta a l’ordre establert perquè promouen un espai internacional alternatiu al G-7 integrat pels països més privilegiats. I, malgrat el seu poder global, a vegades Trump també es pot veure obligat a cedir, ahir es va saber que ha decidit finalment cessar la impopular secretària de (in)Seguretat Nacional, Kristi Noem, pels assassinats comesos pels sinistres agents de l’ICE. Potser perquè ha vist que necessita pregàries, Trump va manar difondre també ahir una foto envoltat de líders religiosos convocats al Despatx Oval per fregar-li les sabates; perdó, per demanar protecció divina per al guerrer. Si Déu existís no seria precisament ianqui. Com sempre, però, proven de fer-nos empassar rodes de molí, com ara que la benzina pugi de preu d’un dia per l’altre quan la que tenen emmagatzemada als dipòsits la van comprar a preus més baixos. O que una fragata de guerra enviada a una zona de guerra és no a la guerra. D’acord que l’embranzida bèl·lica de Trump és il·legal i l’enviament de la fragata espanyola es fa amb el paraigua de la UE, però el més honest hauria estat anunciar-ho també durant la compareixença en què Sánchez va desenterrar el vell eslògan.

Això sí, que n’era, de bona, aquella llet que ens repartien als nens de les aules de maternals a finals dels anys seixanta. La mestra, que ens la donava en ampolles de vidre molt abans que es popularitzés el plàstic cancerigen, ens recordava que la pagaven els generosos americans. Però no ens deia pas que les vaques que munyien eren dels nostres pagesos. Típic dels ianquis que en saben molt, de munyir.

© El Punt Avui