Creat: 25.03.2026 | 05:37

Actualitzat: 25.03.2026 | 05:37

Probablement el nom del personatge a qui dedico aquesta Semblança deu dir poca cosa als amables lectors que voldran fer una ullada a aquest article. Si dic que és fill de Dina Vierny, musa d’artistes com Bonnard, Matisse o Dufy, però sobretot d’Aristides Maillol, potser ja anem situant una mica més el personatge. Si esmento la Fundació Dina Vierny-Musée Maillol, amb seus a París i a Banyuls de la Marenda, probablement un nombre més significatiu de lectors ja el situaran una mica més.

Vaig conèixer Olivier Lorquin l’any 2014, quan jo estava deixant de viure de forma permanent a París, i fou gràcies als amics Àlex Susanna i Josep Maria Trullén. Trullén, un enamorat singular de Grècia i de la cultura grega, llavors director del Museu Frederic Marés de Barcelona, del qual jo acabava de ser nomenat president del Cercle, sabia de l’existència de documents i fotografies del viatge que Maillol va fer a Grècia l’any 1908, acompanyant el mecenes comte Harry Kessler.

El malaguanyat Àlex Susanna, que ja havia fet una retrospectiva de Maillol a la Pedrera de Barcelona entre l’octubre del 2009 i el gener del 2010, i que tenia línia directa amb els directius del Museu Maillol a París, ens va facilitar el contacte i, aprofitant un viatge d’Olivier Lorquin a Barcelona, ens el va presentar en el marc d’un dinar. Trullén havia fixat l’objectiu (exposició sobre el viatge de Maillol a Grècia) i la meva feina era ajudar a rematar la jugada i fer una anàlisi de costos per tal que l’operació es pogués dur a terme. L’operació seducció va reeixir. Olivier Lorquin, bon vivant i bon gurmet, es va rendir als encants de la cuina catalana i de la nostra proposta.

Era qüestió de posar fil a l’agulla, i el savoir-faire, treball i elegància distintiva d’en Josep M. Trullén, ben secundat per l’Àlex Susanna, van fer realitat l’exposició, que va estar oberta entre l’abril del 2015 i el gener del 2016, i que va atreure milers de barcelonins i de visitants. No en va era una delicatessen visual i conceptual.

Però tirem una mica enrere. La Fundació Dina Vierny-Museu Maillol de París havia obert les seves portes el 20 de gener de 1995, en un acte inaugural presidit per François Mitterrand, llavors president de la República Francesa, i bon amic de Dina Vierny.

La vida de la senyora Vierny és una vida de pel·lícula. Nascuda a Odessa el 1919, durant la guerra civil entre l’exèrcit blanc i l’exèrcit roig, va arribar a França amb els seus pares el 1926. Admirava molt el seu pare, Jacques Aibinder, un socialdemòcrata, i en va heretar les seves conviccions d’esquerra. Cap a mitjans de la dècada dels 30 l’arquitecte Jean-Claude Dondel la va presentar a Maillol, i en va esdevenir la seva musa durant deu anys, fins a la mort de l’artista el 1944.

El 1939 es casà amb Sacha Vierny, director de fotografia de les pel·lícules d’Alain Resnais. El 1940 es refugià cames ajudeu-me a Banyuls de la Marenda, on contactada pel Comitè Varian Fry ajudà a passar la frontera a nombrosos jueus, antifeixistes, artistes i intel·lectuals. Els seus amics, el seu món. De resultes d’aquesta activitat, la temible Gestapo la va detenir el 1943, i va passar sis mesos a la presó de Fresnes, però Maillol va aconseguir alliberar-la aquell mateix any.

El 1944 va perdre Maillol, el seu mentor, i va confirmar la mort del seu pare a Auschwitz, on havia estat gasejat tot just arribar. Dos cops terribles, però, tres anys després, es va refer i va obrir una galeria d’art a París, que es convertí en un dels llocs de culte de l’art modern de l’època. El 1968 donà a França 18 escultures de Maillol que hom pot admirar des de llavors al Jardí de les Tulleries de París, i el 1994 obrí el Museu Maillol a Banyuls. Morí a París l’any 2009.

Dina Vierny, que no va poder tenir fills biològics, va adoptar dos nens, dos germans, els germans Lorquin. Olivier, el meu heroi aquesta setmana, fou director de la galeria Dina Vierny des del 1982, i fou vicepresident de la Fundació des del 1995, passant a ser-ne president l’any 2019, quan el seu germà Bertrand va morir.

Ell mateix és un personatge singular, d’aquests que sap produir l’esquerra intel·lectual francesa. Ha estat, per exemple, ajudant de direcció en sèries televisives d’èxit com ara Les gens de Mogador, Paris dernière, o Le doc stupéfiant. Però alhora és un cantant d’èxit, amb discos com ara Sentimental, La drôle de route o Elle aime rient, per només esmentar els que va produir l’any passat.

Una conversa amb ell, amb un bon Armanyac pel mig, és un passeig per la vida i peripècies de l’esquerra de la rive gauche parisenca, d’aquella rive gauche que va tenir Saint-Germain-des-Prés com a decorat, François Mitterrand com a far i Juliette Greco com a mite. Aquell discret encant de la burgesia d’esquerres, llegida i il·lustrada. Aquella esquerra de la qual aquí només van arribar algunes guspires, que es van consumir en l’intent de copiar. De fet, no hi havia ni decorat, ni far ni mite.

© Segre