La Mercè és fusta. La fusta és noblesa, netedat, acolliment, escalfor, benestar. No hi ha res més confortable que trepitjar a peu nu el terra càlid, de fusta, en una casa relluent, acabada d’escombrar.

La fusta és fortalesa. És matèria perenne, ànima que sura, perviu, sobreviu als naufragis. En una latitud com aquesta, mediterrània, i en una capital marinera, com Barcelona, la fusta és una escala que s’enfila al cel, sense por, sense témer el llamp i, encara menys, el foc, perquè la ciutat és líquida, és aigua, és un port de veles blanques.

La Mercè és mascaró de proa, condició indispensable de qui s’entrega a la cura dels altres. Anar al davant de tot vol dir valentia, coratge, guia, mestratge, afany de protecció. És plantar cara al vendaval, trencar en dues parts una onada, abans que........

© El Punt Avui