Escric a primera hora del dia, després de la tragèdia. Com molts valencians, dimarts a la nit no vaig poder arribar fins a casa per l’enorme cabal d’aigua que impedia el pas per carreteres i camins, així que vaig haver de buscar empara en la solidaritat dels companys. Avui ja ho veuré. El cel segueix gris i el meu cor i la meva ment no poden dirigir-se a cap altre lloc que no sigui als centenars de persones que, en una jornada per a l’horror, van quedar atrapades a casa seva, als seus llocs de treball o als seus vehicles, veient com el torrent d’un barranc desbocat posava en risc les seves vides. En molts casos se les ha emportat per davant.

I em sorgeixen molts interrogants. No és la primera riuada que vivim els valencians. En cada generació, algú pateix l’empremta de l’aigua, un trauma relacionat amb la pluja que mai se’ns oblida. Tots en tenim un i és molt difícil d’esborrar. Ja ho va cantar Raimon –"al meu país la pluja no sap ploure"– i passen els anys i no només no milloren les respostes a fenòmens meteorològics cada vegada més extrems, sinó que hem vist........

© El Periódico (CAT)