Joaquín Urías: “Sense el Primer d’Octubre no hi ha cas Begoña Gómez”

Les amenaces al periodisme i la comunitat dels lectors com a defensa -EDITORIAL PARTAL

La guerra dels clans de Kotor: què hi ha darrere els assassinats de la màfia a Barcelona?

Rufián i Oltra omplen el parc de Capçalera i fan una crida a unir les esquerres

La por de Zapatero i la faula de l’arbre enverinat

Ousman Umar: “Tinc mil raons per a odiar, però he decidit de transformar-ho tot en llum”

Aina Clotet: “Si fos l’home qui tingués quinze anys més, no existiria ni el tema ni la pregunta”

T’hem trobat, avi Ramon

Els metges enfilen la darrera vaga abans de l’estiu, però continuaran pressionant el Departament de Salut

‘La tertúlia proscrita’: El final del règim? Sánchez i les ombres del PSOE

El congrés espanyol, amb els vots de Junts, insta Sánchez a dimitir per la corrupció

Zapatero demana la “nul·litat general” del cas Plus Ultra per vulneració de drets

L’advocat de Cerdán admet que el PSOE el va contractar per analitzar com podrien avançar les causes judicials

Recordo una vegada a classe de sociolingüística que un estatunidenc esporàdic va afirmar amb contundència que l’anglès havia estat la llengua franca d’Europa des de feia molts segles. Alguns vam riure i alguns es van mirar amb estranyesa. Per sort, la professora Vanessa Bretxa va saber ser didàctica i explicar-li que no feia ni quatre dies que l’anglès s’havia imposat globalment.

Encara que ens pugui semblar que l’anglès fa molt de temps que és la llengua franca mundial, l’estatus sociolingüístic de les llengües mai no ha estat una realitat permanent. Per exemple, l’estatus passat de llengua de la diplomàcia, il·lustració i art com fou el cas del francès no li ha garantit la seva pervivència com a llengua global. La sociolingüística històrica ens ofereix, doncs, una lliçó: el poder relatiu de les llengües al món és altament variable. Una llengua hegemònica pot esdevenir minoritzada a conseqüència de canvis geopolítics, conquestes, caigudes d’imperis i establiments d’estats-nació, entre molts factors.

I és que tant el nàhuatl com el manxú i el tibetà, exemples de fora d’Europa que us presentem avui, van ser llengües associades a imperis o a estructures polítiques dominants, van exercir influència sobre altres pobles i van acabar patint processos de subordinació, minorització i persecució. Les seves trajectòries ens recorden fins a quin punt les jerarquies lingüístiques depenen de contingències històriques canviants. Amb elles, extraurem conclusions que puguin ajudar-nos a tenir esperança per la diversitat lingüística mundial d’una manera més informada. 

El nàhuatl: una llengua imperial convertida en llengua minoritzada

Quan els espanyols van arribar a Mesoamèrica al segle XVI, hi van trobar un espai extraordinàriament divers des del punt de vista lingüístic. En aquesta regió, que comprenia el centre i sud de l’actual Mèxic, Guatemala i part de Belize, es parlaven desenes de llengües pertanyents a més de deu famílies lingüístiques diferents. Enmig d’aquesta diversitat, el nàhuatl havia aconseguit una posició privilegiada gràcies a la ràpida expansió conqueridora de l’imperi asteca.

Els asteques o mexiques, parlants de nàhuatl (llengua........

© VilaWeb