El mapa de l'última setmana d'atacs a l'Orient Mitjà entre els EUA i l'Iran s'assembla cada cop més als mapes de les sis setmanes de guerra que va començar el 28 de febrer.

La principal diferència és que aquest cop Israel n'està al marge, però, com llavors, s'hi veuen multitud de punts bombardejats pels Estats Units a l'Iran, sobretot a la costa al voltant de l'estret d'Ormuz però també arreu del país.

Al mateix temps, les monarquies àrabs aliades de Washington, i també les repúbliques de Síria o Iraq, han tornat a rebre míssils i drons iranians, sobretot contra bases i interessos dels EUA. Han rebut especialment Bahrain, Kuwait o Jordània.

La intensitat no és encara la mateixa que els pitjors dies de la guerra de l'hivern, els EUA no ataquen ciutats iranianes i Teheran es frena a l'hora de castigar l'Aràbia Saudita o els Emirats, però cada dia augmenta la xifra i l'abast dels bombardejos mutus en una perillosa espiral que, per ara, no dona cap senyal d'afluixar.

Un exemple són els objectius que ha bombardejat aquest divendres els EUA. Si fins ara apuntava a instal·lacions militars ara també colpeja infraestructura d'ús civil, en concret: sis ponts, un port, un aeroport o l'exterior de la planta nuclear civil de Bushehr. O l'Iran ja ha disparat contra una planta elèctrica i una dessalinitzadora a països com Kuwait.

Per què s'ha reprès la guerra?

L'escalada de violència deixa aturades les negociacions que teòricament els dos enemics havien d'estar fent per acabar el conflicte. El 17 de juny, a Suïssa, van firmar un esperançador i detallat "memoràndum d'entesa" de 14 punts on anunciaven un alto el foc en tots els fronts de 60 dies i establien el marc pactat del diàleg que havia de començar a continuació.

Les parts es donaven dos mesos per arribar a un acord definitiu que definís els límits del programa nuclear de l'Iran, que se li aixequessin progressivament bona part de les sancions i que clarifiqués quin estatus tindria l'estret d'Ormuz. Al final, s'havia de tancar la guerra que va esclatar el 28 de febrer i obrir una nova era tant a l'Orient Mitjà com en les relacions entre els EUA i l'Iran.

Però malgrat que s'havia negociat, renegociat i pactat cada punt i cada coma dels 14 punts del memoràndum, n'hi havia un de clau prou ambigu per suscitar diferents interpretacions. Era el número 5 i diu literalment:

Per l'Iran, aquest redactat volia dir que només ell era l'encarregat de gestionar el trànsit per l'estret durant aquests dos mesos i que juntament amb Oman, l'altre estat riberenc de l'estret, pactaria el futur estatus d'Ormuz.

A la pràctica això implicava que tots els vaixells havien de navegar per la ruta que passa per la costa iraniana i seguir les........

© TV3 i Catalunya Ràdio