Creat: 01.04.2026 | 05:36

Actualitzat: 01.04.2026 | 05:36

Probablement a molts aquest nom no els digui res, però és un dels milers de lleidatans que van haver d’abandonar casa seva després de la caiguda, en mans dels revoltats, de les terres lleidatanes durant la Guerra Civil Espanyola. Un més dels que no van poder tornar mai més, i que, quan ho haurien pogut fer, la corda biològicament s’anava apagant i no es van veure amb cor de refer la retirada.

Nascut un (premonitori?) 14 d’abril del 1915 a Juneda, aviat va abandonar les Garrigues, amb la seva família, per anar a instal·lar-se a Barcelona, buscant un futur amb més possibilitats en tots els sentits. Als anys vint del segle passat, la metròpoli barcelonina acollia riuades de joves de les comarques de l’interior de Catalunya que s’encaminaven cap a la menestralia, el taulell, el taller o l’obra. Ell, en concret, va començar a treballar amb el seu oncle, Josep Olivé i Capdevila, a la Borsa.

Amb setze anys, el dia del seu aniversari, Jaume Cornudella i Olivé va viure intensament la proclamació de la República Catalana per part del President Macià des del balcó de la Diputació del General a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. I tant el va colpir que, contra tot pronòstic atesa la seva atzarosa vida, va conservar sempre l’exemplar del diari La Vanguardia que donava notícia de l’esdeveniment.

Sempre al voltant de l’òrbita política liderada per Esquerra Republicana de Catalunya, s’integrà als Escamots d’Estat Català que liderava Miquel Badia, i com a tal va participar en els fets del 6 d’octubre (del 1934), i arran d’això fou empresonat al vaixell-presó “Uruguay”, ancorat al port de Barcelona, on també hi eren el President Companys i el Govern de Catalunya al complet. En fou alliberat, sense judici, el juny del 1935.

El 19 de juliol del 1936 fou dels combatents de la primera hora contra les forces insubordinades. Va formar part de les Patrulles de Control, i n’esdevingué cap de la Secció Tercera, però després de la seva dissolució, arran dels Fets de Maig del 1937, es va acabar integrant en una unitat dependent de la Comissaria d’Ordre Públic.

El 1939 es va haver d’exiliar, i va establir-se a Perpinyà, des d’on va participar en la fundació del Front Nacional de Catalunya, integrant-se des de l’inici a la Secció Militar, conjuntament amb Jaume Martínez Vendrell, Carles Soler Serra i altres militants procedents de Nosaltres Sols i d’Estat Català.

Durant la Segona Guerra Mundial, va col·laborar amb la Resistència francesa contra els nazis des de l’agost del 1940, quan va connectar amb Jean Olibo, cap de gabinet del batlle de Perpinyà, per a crear els primers nuclis de partidaris del general De Gaulle. Més endavant, el febrer del 1943, va formar part, amb el sobrenom Augé, de la xarxa d’evasió “Maurice”, dirigida per Manuel Valls de Gomis.

Per mèrits de guerra, quan va arribar l’Alliberament, fou condecorat amb la Legió d’Honor i reconegut com a tinent de l’exèrcit francès, i fou condecorat també pels exèrcits britànic, polonès i americà. Jaume Cornudella fou un veritable Heroi de la Resistència, una de les persones que ens va tornar la llibertat.

Un cop acabada la conflagració mundial, participà en l’edició de publicacions, com ara Papers i Opinions, que sortiren a Perpinyà entre els anys 1945 i 1946.

Durant la dictadura franquista, va treballar disciplinadament, amb sentit d’estat, al servei de la Presidència de la Generalitat amb els Presidents Josep Irla i Josep Tarradellas. Tot i que, alhora, col·laborava amb el Consell Nacional Català, que dirigia Josep Maria Batista i Roca. Laboralment fou empresari del sector de la construcció, i va fer d’enllaç entre forces paramilitars de l’interior de Catalunya i de la diàspora per tal d’intentar una revolta armada contra el règim.

Visqué des de primera línia les negociacions entre el President Tarradellas i els enviats del govern espanyol per a fer possible el retorn del President, unes negociacions que van tenir lloc just a Perpinyà.

Com tants exiliats, i probablement molts lectors guardin el record de parents ben propers amb el mateix destí, no va tornar, i va morir a Perpinyà el 5 d’octubre del 1983, envoltat de la família i del prior de Cuixà, Oleguer Porcel, amic seu.

Vaig conèixer fugisserament Jaume Cornudella en un viatge a la Catalunya Nord l’any 1982. Ja era un home gran, conscient que la fi s’atansava, però sempre obert a escoltar el jovent i la gent del país i a transmetre’ns la seva experiència i la seva pulsió patriòtica. En ell vull retre homenatge a tants joves lleidatans que van cremar la seva vida al servei d’ideals nobles de pàtria i de progrés. Que el seu exili, llarg, dur i feixuc, no serveixi de coartada per a què s’esborri el seu record. Que el silenci no ens faci traïdors.

© Segre