Foto familiar en 1921. / ED

Tinc penjada a casa una foto familiar que, en mirar-la, em genera un grapat de sensacions, de sentiments, d'interrogants i, també d'algun regust sense definir amb claredat que podríem anomenar tristesa. També una mena de vertígen al voltant de com de terrible és comprovar com una realitat, en aquest cas d'una família amb noms i cognoms, va capgirar-se quinze anys després del dia de la fotografia, arran la guerra que va començar amb la sublevació militar contra la II República.

En la foto estan els meus avis, Antonio i Dolores, amb quatre dels seus fills en 1921. Darrere, al sofà, Dolores està asseguda amb les seues filles, Lola i Concha, de tres i sis anys, aproximadament. A la dreta, el meu avi té mon pare al braç, Juan, amb cinc anys. A l'esquerra, Antonio, el fill major amb set o vuit anys, assegut a un sillonet darrere del qual apareix un gramòfon ben gran que dona idea de l'estatus familiar. Al centre de la imatge, darrere, un gran espill al qual es reflecteix part de l'ampla sala que la família ha triat per a immortalitzar-se.

És una fotografia que parla d'harmonia, de seguretat, d'estabilitat i d'una confortabilitat que en cap cas serà congruent amb el futur pròxim d'eixe grup familiar. L'avia Dolores morirà sis anys després, en 1927. L'avi Antonio tornarà a casar-se i tindrà set fills més. La guerra esclatarà en 1936, apenes quinze anys després de la data de la foto que fa explícita la imatge de famíla benestant. A poc de finalitzar, en 1939, Antonio pare estarà tancat........

© Levante