Molt probablement, el que acabarà d’enfonsar el país és l’esperit acomplexat de molts catalans que se senten en fals, sovint habitats per una mena d’enemic interior. S’han cregut el discurs dels que no respecten la identitat catalana i que en tot moment senten que la seva manera de ser, de parlar o de mirar el passat és anòmala, insana, violenta i fins i tot feixista.

Ens han repetit tantes vegades que la nostra llengua i la nostra identitat són petites i que cada mostra de contundència retòrica o de convicció identitària és condemnable que ens ho hem acabat creient. O com a mínim interioritzant la sensació d’inferioritat, de tal manera que o bé evitem el conflicte perquè tot plegat és molt pesat, o bé mirem de defensar-nos sense molestar més del compte. I també sublimant la impotència en diverses formes d’art més o menys magnífic.

Fins i tot els més joves, sense que hagin hagut de ser directament adoctrinats, acaben veient en el català i el catalanisme, en la defensa de la llengua i el país, una cosa rància i blasmable, enfront d’una pretesa normalitat castellanista (o llatinitzada però........

© El Punt Avui