La gent corre per provar que té una ànima, no un cos. En un nou assaig espaterrant sobre filosofia i esport ( La raison du sport ), el pensador francès Jean-Luc Marion exposa magníficament dues definicions fonamentals i sovint contradictòries de l’activitat esportiva. D’una banda, hi evoca la seva passió per la cursa a peu, que va practicar a alt nivell, barrejant relat personal i reflexions per analitzar el que bull dins el caparró de l’atleta. A més, enumera l’odissea de campions que va conèixer i admirar, i deslliga la moralitat i la immoralitat de la competició. Marion defineix l’esport com a experiència unificadora i espiritual que “fomenta la participació”. El motiu de l’esforç no és, en el cas de l’atletisme, córrer per a la glòria personal o la mera superació de l’altre (estimulant, sens dubte), sinó per una necessitat més profunda: confirmar la pròpia existència, extasiar-se fora de la quotidianitat i obrir-se al “món veritable”.

El filòsof explica que l’esport vol “unificar la màquina i l’ànima en una sola carn”, per entrar en un altre món –el de debò. Així, l’important és la participació en aquest altre món que representa l’esport. Quan ens diuen que l’important és participar no és només un alè de consol. És la constatació de la força de la col·lectivitat. Comunitat és la condició per l’èxit.

Amb aquest assaig, que dignifica de manera sublim l’esport (menystingut de vegades pels grans pensadors), Marion defineix l’esport com a “economia de combat i espectacle”, en què es barregen rivalitat i mercat, en què guanyar significa l’eliminació simbòlica (o real) de l’adversari, amb el llegendari lema olímpic de Citius, altius, fortius (més ràpid, més alt, més fort). Aquesta economia de combat acaba degenerant en una economia de l’espectacle, en què els esportistes esdevenen un mitjà per mantenir espectadors (esportistes per delegació), que es transformen en consumidors d’imatges i productes esportius. El risc és evident: la lògica i l’expansió del mercat fan que tots els mitjans siguin possibles i necessaris, inclòs el dopatge.

Jean-Luc Marion, filòsof reconegut per obres com ara Prolégomènes à la charité i Dieu sans l’être, va ser corredor de competició, i amb aquest assaig surt de la seva zona de confort intel·lectual per reflexionar sobre la seva pròpia experiència. Analitza la lògica del joc d’equip (pilota i passada). El text conclou amb la veritable qüestió que planteja el filòsof: “Quina experiència espiritual es juga en aquest estrany doble joc?”

Marion se situa davant una marató, observa i es pregunta: primer, per què correm? Segurament –hipotetitza– no pel plaer aleatori de superar el que ens precedeix, ni per la modesta glòria d’impressionar alguns propers. Potser, abans que res, per assegurar-nos que encara existim, que encara podem extasiar-nos fora de nosaltres, arrencar-nos de la quotidianitat i obrir-nos al món veritable. Aquesta força unificadora de l’esport, que uniria cos i esperit, és una provocació a qui veu el món dicotòmic: o esperit, o matèria. O gimnàs, o missa.

La provocació de Marion no ha deixat indiferent el món intel·lectual del país veí. La revista Philosophie Magazine també es pregunta “Per què correm?”, per què ens posem a executar un acte absurd consistent a posar-nos en moviment, a fer-nos mal, en què passió, pulsió i professió de vegades es barregen, i conclou que són molts els atletes que recorden que l’esforç esportiu ens arranca a nosaltres mateixos, el “jo s’oblida” a la barrera dels 30 km o en un cim alpí. A les altures, no és qüestió d’esperit o de cos, de voluntat o de mecànica, simplement d’un cos viu en moviment. Per Marion, tant si es fa a través d’una pilota, una bicicleta o un equip, sempre es tracta d’entrar en un altre món, el veritable.

L’esport, per tant, com a transcendència possible d’un humà massa petit. Jean-Luc Marion, filòsof suposadament ardu, gosa mirar l’esport com a èxtasi, una veritable sortida d’un mateix, com una pregària que no es replega cap endins, sinó que propulsa cap a un fora molt més gran, més expansiu, més universal.

© El Punt Avui