Mentre Nova York, el centre financer del món, veu com el seu cel es tenyeix de gris pel fum dels incendis que arrasen els boscos del Canadà, a Espanya ja han cremat més de 153.000 hectàrees, sis vegades més que en el mateix període de l’any anterior, que va acabar sent el pitjor exercici en tres dècades i no només a Espanya, sinó a tot Europa.

No deixa de ser una metàfora que el centre financer del món vegi al seu cel el veritable color dels diners. En un món on l’economia ha superat els límits de resiliència del planeta, les anomenades externalitats negatives de la nostra economia (canvi climàtic, pèrdua de biodiversitat, degradació dels nostres paisatges) es converteixen en flames cada vegada més intenses i el fum que generen es fa visible allà on més incomoden. Les externalitats econòmiques desemboquen en riscos ambientals (sequera, inundacions, incendis, onades de calor) que, al seu torn, tornen com un bumerang en forma de pèrdues econòmiques cada vegada més grans. L’economia es cou a si mateixa a foc cada vegada més fort... Com vaig comentar al Fòrum Econòmic i Social del Mediterrani, en els últims cinc anys les pèrdues mundials de les companyies d’assegurances degudes al canvi climàtic s’han doblat en relació amb els 10 anys anteriors. A Europa, les pèrdues econòmiques a causa d’esdeveniments extrems com inundacions, incendis i sequeres han crescut a un ritme de 10.000 milions d’euros cada 12 anys en les últimes cinc dècades.

Aquests esdeveniments extrems i el seu impacte econòmic són els símptomes, com la febre ho és de certes malalties, d’un........

© El Periódico (CAT)