M’han tret l’últim queixal del costat dret de la mandíbula inferior, una peça prescindible a efectes estètics i masticables. Puc oblidar-lo, en fi. El que em va resultar sorprenent va ser que aquesta peça fos en un lloc tan recòndit. ¿En un espai tan petit com la boca, hi pot haver llocs recòndits? Sembla que sí. Així almenys ho percebia la punta de la llengua quan hi feia cap per degustar el sabor elèctric de la cicatriu. Hi ha alguna cosa inquietant al descobrir que el mateix cos té, en llocs pròxims, zones remotes, com si dins nostre hi hagués províncies apartades a les quals només s’accedeix després d’una expedició. La llengua, que fins ara considerava un òrgan domèstic, es va revelar com un animal curiós i obstinat. De tant en tant, emprenia un viatge cap al cràter acabat d’obrir.

La boca, en efecte, és un apartament antic, gairebé vell, amb massa inquilins. Hi ha aquest múscul brutal que anomenem llengua, els ossets blancs que anomenem dents, les glàndules salivars que treballen sense parar i una multitud de bacteris que comencen a descompondre els aliments per facilitar la digestió. N’hi ha prou amb l’absència d’un queixal perquè tot el veïnat canviï d’equilibri. Vaig tenir la sensació, en fi, d’haver sigut privat d’un element autobiogràfic. Un queixal no és només una part del cos; és també un tros del passat. Aquesta peça va ser present en converses decisives, en àpats memorables, en silencis llargs. Va mossegar pa, carn, paraules. Ara jeu en algun cub clínic, convertit en residu sanitari. Ens passem la vida creient que les coses que ens pertanyen moren amb nosaltres, però ens en anem a terminis. Durant les hores d’anestèsia vaig conviure amb un rostre parcialment aliè. El somriure arribava tard a un costat. Vaig pensar que potser sempre havia sigut així i que l’anestèsia no havia tret a la llum: som una suma mal coordinada d’òrgans que fan veure que actuen a l’uníson. La cicatriu, mentrestant, batega discretament. La llengua gira i gira, com qui comprova que una porta continua oberta (o tancada). Potser tota la vida consisteix en això: a explorar els buits que anem deixant enrere i a acceptar que ells també formen part de l’ànima.

© El Periódico (CAT)