Soc periodista des dels 13 anys i ara, aquesta última setmana de setembre, en faig 78. Junts suposen, com es deia a casa, una porció d’anys. Una edat realment provecta que m’hauria de portar, sense gaire violència, a la part final d’una vida plena de preguntes i, quan l’he aconseguit, de respostes. Tinc por de les mentides. Les veig (les mentides es veuen), les sento i les llegeixo. Sempre recelo que siguin veritat. I vaig amb compte amb el que es diu que són veritats, per les mateixes raons. Ara vivim, com en el títol d’un cèlebre llibre de Mario Vargas Llosa, en la veritat de les mentides. Fins i tot els anuncis són mentides. Juro que no he mentit, però ¿qui està segur de no haver sigut mentider, o de continuar sent-ho? ¿Un periodista d’ara pot dir que mai va mentir? ¿Aquests periodistes que diuen cada dia veritats que no expliquen: d’on els neix la ciència infusa? ¿I els vells periodistes poden presumir també d’haver dit sempre la veritat? Vivim ara en l’era de la veritat de les mentides. La teva veritat no, la veritat, i vine amb mi a buscar-la: la teva........

© El Periódico (CAT)