Lleó XIV acaba de publicar una encíclica (Magnifica humanitas, MH) que està a cridada a ser una referència en el debat públic, més enllà dels entorns eclesials. No cal estar d’acord amb tot el que diu per reconèixer la seva importància. Més enllà del cunyadisme habitual (coincideix amb el "jo ja deia") i les desqualificacions (és una encíclica roja), cal començar subratllant que, segons alguns experts, és un document amb un rigor tècnic inusual en un document eclesiàstic.

Tanmateix, trobo que s’ha subratllat poc la seva intencionalitat: "no és un manual de principis i normes que cal aplicar, sinó un camí de discerniment comunitari". És una proposta per obrir una conversa pública imprescindible, conversa en què s’han d’escoltar totes –¡totes!– les veus. Perquè no es tracta de fer invocacions genèriques a l’ètica, sinó de trobar criteris de discerniment. Criteris adequats a l’agenda de reptes que hem d’abordar sense dilació. Perquè hem de parlar d’educació, del treball, de la pau i els conflictes, de la comunicació i la veritat, de les........

© El Periódico (CAT)