Ara per ara, a Keir Starmer cap tabloide l’ha posat a competir amb un enciam per veure qui dura més, però temps al temps. Després (o a pesar) del festival de despropòsits del Partit Conservador britànic des de David Cameron fins a Rishi Sunak, passant per Liz Truss i el seu enciam, al Partit Laborista li va costar unes quantes eleccions generals i unes quantes crisis lligades directament o indirectament al Brexit, arribar al poder des que el leave va guanyar el referèndum sobre la pertinença del Regne Unit a la UE el 2016. Ho va fer de manera aclaparadora, amb 411 escons sobre 650. Va ser una victòria molt àmplia sustentada en el rebuig del Partit Conservador i en la dispersió del vot conservador entre els tories i els seguidors de Nigel Farage, però no en l’entusiasme.

Al contrari: la principal carta electoral de Starmer va ser l’avorriment. L’avui primer ministre va esborrar tot rastre de Jeremy Corbyn al partit, va evitar les grans promeses i l’èpica ideològica, i es va comprometre a treballar i a gestionar des de la moderació. Avui afronta una crisi des de les seves........

© El Periódico (CAT)