En un vídeo, dos equips juguen amb una pilota. Qui l’observa ha de comptar el nombre de vegades que un d’ells es passa la pilota. És un test d’atenció ideat per uns professors universitaris, a finals dels 90, i dut a terme per alumnes de Psicologia de la Universitat Harvard. Els creadors intentaven demostrar que l’atenció és selectiva i que un goril·la podia passar per davant dels nostres nassos, com efectivament passa, fer el pallasso i que ningú no se n’adoni. Quantes coses ens perdem en aquesta vida per no estar atents.

Vaig veure el vídeo durant un curs en què, a més d’ensenyar-nos aquestes meravelles, escalfàvem les nostres neurones dient alguna cosa que, segur, havíem vist abans d’arribar a la feina i a la qual no havíem parat atenció. Un company va dir que no recordava haver vist la seva dona aquell matí. Riallades. Jo estava convençuda que havia vist la bossa d’escombraries en llençar les restes de l’esmorzar, però que era incapaç de retenir el moment. Tan aviat com vaig parlar, vaig constatar que no tinc glamur.

Els qui fan captacions al carrer i demanen que t’associïs a una bona causa, quan sempre vas amb pressa, saben que som éssers dispersos per naturalesa. D’aquí que ens aturin a la via pública, tant si volem com si no. La finalitat és boníssima, els mitjans se’ns fan intensos. Comprenc que, davant la indiferència social, cal cridar l’atenció sigui com sigui. He pres la resolució d’anar amb les antenes sintonitzades, però faig aigua.

Vaig sentir un «Gràcies» molt sentit i vaig entendre que el client del supermercat, que caminava davant meu, havia regalat una bossa de fruita a un senyor que demanava menjar amagat darrere d’una columna. Jo no anava mirant el mòbil ni xerrant amb una amiga. Simplement, estava desconnectada del meu entorn. Vaig recular i vaig comprar una barra de pa i un sobre d’embotit. Aquest va ser el meu aprenentatge.

Ara observo els repartidors que van en bicicleta i que repassen les seves rutes i destinacions als seus telèfons. Tots van atabalats i estressats. Perdre un minut els pot costar no poder pagar el lloguer de la seva habitació llogada. Pedalen, suen, es mullen i passen fred. De vegades, coincideixen amb bona gent, però tenen un màster en com bregar amb fatxendes, fatxendes de pa sucat amb oli i racistes sense perdre la dignitat. Són una baula precària del nostre benestar, de les nostres nits de dissabte de sofà i hamburguesa amb extra de formatge. No ho vull oblidar.

He mirat una dona que viu al carrer i m’he preguntat per què no m’hi acosto per oferir-li ajuda. He vist la seva mirada i n’he recordat l’expressió. Sé que la conec d’alguna cosa. L’altra nit em vaig despertar i vaig recordar que treballava d’auxiliar a la perruqueria on anava fa temps. La meva comoditat és fer com si no sabés de què la conec, però ja no la vull oblidar.

Miro el meu mòbil, reviso aquesta o aquella foto, consulto les notícies del dia, llegeixo articles, m’escric missatges amb els meus amics i penso en les meves coses i, de sobte, m’assalta el dubte de si tinc un orangutan davant de la cara al qual no paro l’atenció que li hauria de parar.

© Diari de Girona