La jutgessa ha superat innombrables obstacles per arribar a una conclusió més raonable que no pas raonada: Carlos Mazón ha de ser imputat pel seu absentisme laboral presumptament dolós durant la dana, amb el resultat de 230 morts. Les garanties processals permeten felicitar-se d’una velocitat encomiable, en demanar la investigació de l’expresident quinze mesos després de les inundacions. En les responsabilitats polítiques, més exigents, qualsevol espectador desapassionat advertia el novembre del 2024 que la continuïtat del gastrònom al capdavant de la Generalitat Valenciana era insostenible. Només es va mantenir un any més per la tossuderia del polític que més retrets llança contra la inacció del Govern. Es diu Alberto Núñez Feijóo, i li correspon el deure de manifestar si preservarà la seva inacció budista en un previsible ascens a la Moncloa.

A l’hora d’establir comparacions, convé desprendre’s per una vegada de la referència a Trump, que empara els seus alts càrrecs mentiders o violents.

La metàfora és a casa. Feijóo ha donat suport incomprensiblement a Mazón amb la mateixa energia mostrada per Pedro Sánchez per rehabilitar amb tossuderia José Luis Ábalos. Es pot parlar de la ceguesa que suscita l’afinitat ideològica, o de la vulgar por al poder de subordinats valencians dotats d’una desimboltura singular. També es pot fer referència a un encobriment còmplice.

Com a mínim, Feijóo i Sánchez van estar pèssimament aconsellats sobre la veritable naturalesa dels seus imputables. De fet, el president del Govern va haver d’expulsar Ábalos de l’Olimp després d’haver albirat com a mínim les acusacions formalitzades ara al Suprem, i suficients per desacreditar un partit sencer. La Moncloa va rehabilitar, a més, el presumpte mafiós com a diputat, amb el propòsit de qui no esmena. Tampoc Feijóo va advertir la gravetat del seu suport fins que Mazón va ser insultat davant del rei. Les bones amistats degeneren en pèssimes polítiques.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona