Ricard Artero, en un entrenament a Montilivi amb l'equip. / Nuri Marguí/Girona FC

Tres anys és molt temps. Tres anys lesionat, quan només en tens vint-i-tres, encara és més temps. Potser massa i tot quan repetidament es veu la llum cap al final i de cop et tornen a tancar el túnel. Per això, que dimarts contra el Betis i ahir a Mestalla hi hagués el dorsal 36 a la convocatòria és una gran alegria i la millor de les notícies. I és mèrit exclusiu de no rendir-se mai, que vol dir mai, que en tres anys i cinc operacions és molt dir.

Els estudis, primer cursant CAFE i en aquest darrer any de magisteri, han ajudat a combatre-ho tot. Tenir la Laura al costat -de fet, des dels setze anys que la parelleta és parella- ha estat clau per poder plorar, si ha calgut i quan ha calgut, en una espatlla amiga, fidel i estimada. L’única en què s’ha permès........

© Diari de Girona