Hi ha dos divans amb pedigrí, el divan del psicoanalista i el divan del dentista; que aquest ho sigui en sentit figurat no li treu ni un bri d’encanteri. El primer té la raó de ser en la teoria dels nusos -confio que en Freud em sabrà perdonar-: la vida no sempre flueix com voldríem, s’entrebanca sovint i forma nusos, i divagar sobre el malestar que provoquen els nusos aconsegueix desfer-los i la vida torna a fluir. En canvi, en el divan del dentista el soroll de la fresa ens treu les cabòries del cap i només comencem a fluir quan glopegem el col·lutori; i si per a un psicoanalista som un incest o un parricida, per al dentista no som més que una càries o un flegmó; si al psicoanalista li mostrem el que creiem que és la nostra vida, al dentista li mostrem un dolor cru, sense amanir. I ara penso que, quan opinem a la barra d’un bar, en un article d’opinió, en una tertúlia, és com si expliquéssim a un psicoanalista les nostres neures, i, en cas que la xerrameca tingués un llapis, dibuixaria la nostra personalitat, una manera de ser tan peculiar que provoca que d’una qüestió enrevessada plogui una pluja d’opinions, una pluja de veritats incontestables, com podem veure en un dels temes més candents, com és la guerra de l’Iran, o com fa uns dies va ser, i continua cuejant, la guerra de Gaza. La gent que en una enquesta respon que és d’esquerres o progressista sol posicionar-se en contra de la intervenció a l’Iran, i els que es declaren de dretes o conservadors es mostren més bel·licistes, i els equidistants, els odiats per uns i per altres perquè són escorredissos com anguiles, es limiten a exposar pros i contres sense caure en la radicalitat.

Penso que tots els partits polítics acaben a les catacumbes ideològiques, un cervell únic a imatge del líder del partit, un líder que no discurseja com si estigués en el divan d’un psicoanalista, sinó des del púlpit de la seva pròpia parròquia, on parla a una feligresia d’una manera senzilla, entenedora, una feligresia que, encara que el líder en funcions de predicador els llancés pedres, l’escoltaria amb un somriure de xai. I amb en Pedro Sánchez em passa, igual que amb en Laporta, que no me’l crec; apostaria que, per al president del govern, la legislació internacional no seria la raó, seria l’excusa perfecta per no intervenir en la guerra de l’Iran; les raons reals, més que ideològiques, serien d’estratègia electoral. Ho dic perquè és conegut que l’única ideologia de Pedro Sánchez és anar fent la viu-viu, i si li interessés entrar en la guerra diria que els drets humans estan per sobre de qualsevol tipus de legislació. I si per una banda penso que la intervenció militar a l’Iran ha estat oportuna, per més que als EUA o a Israel els importi un rave la població maltractada i assassinada i vulguin aprofitar-se del potencial energètic de l’Iran o poder dormir tranquils, perquè un món sense l’Iran dels aiatol·làs serà més segur i més decent, per l’altra me’n guardaré prou de posar-me darrere d’una pancarta que digui sí a la guerra: les bombes no discriminen, les víctimes civils es comptaran aviat per milers, unes víctimes i familiars de víctimes que, no parlant, que no divagant sobre les seves penes, amb el seu silenci mostren un dolor cru, sense amanir. Però també penso que si l’atac a l’Iran s’hagués produït uns mesos abans, els trenta mil morts pel cap baix de la repressió de la Guàrdia Revolucionària de l’Iran estarien vius; però, com va dir algú, quan decantar-se per una o altra opció bèl·lica és una qüestió d’aritmètica, comptar el nombre de morts de tots dos bàndols vol dir que no anem bé, com si diguéssim que l’estalinisme va ser pitjor que el nazisme perquè va matar més gent.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona