S’han complert quatre anys de l’inici de la invasió d’Ucraïna per part de Rússia. Quatre anys després continua la guerra amb unes perspectives inconcretes de converses per tal d’establir un alto el foc i alguna mena de solució negociada, en mans de la imprevisibilitat de Trump, l’astúcia de Putin i la irrellevància de la Unió Europea. Quatre anys són temps suficient per plantejar-nos novament qüestions sobre la gènesi i la resolució dels conflictes i de les guerres.

Una guerra és un esdeveniment que apareix de forma sobtada?

La invasió d’Ucraïna va començar el febrer de 2022, però la guerra ja s’havia iniciat temps enrere, com a mínim es pot remuntar al 2014 amb els combats al Donbàs i a Crimea, si és que no ve de més lluny. Entre les diverses causes a l’origen del conflicte està la disputa territorial a l’est d’Ucraïna. Els mateixos arguments que es plantegen avui dia en els preàmbuls d’una hipotètica taula de negociació. Resultaria paradoxal que les converses sobre el conflicte territorial que no es van dur a terme siguin ara possibles, però després de centenars de milers de morts i un incomptable patiment de la població civil. Cal haver de posar morts per les dues bandes per prendre consciència que cal arribar a alguna mena d’acord? No es podria fer abans?

Potser hauríem d’haver après que els conflictes no sorgeixen de cop. La major part de les causes es van desenvolupant durant anys i és la seva manca de resolució la que acaba portant al conflicte obert. No semblaria més aviat que si s’actua abans, si es negocia abans, si es dialoga abans, s’obre una finestra d’oportunitat per evitar la guerra? Un conflicte soterrat que no es resol, que no s’afronta anant a l’arrel de les causes, no és l’origen més probable d’un esclat de violència oberta?

Les guerres són inevitables?

Hi ha veus de l’àmbit militar europeu que ens diuen que d’aquí a cinc anys Europa pot estar en guerra amb Rússia. I que ens hem de preparar. Si d’aquí a cinc anys podem estar en guerra, no ens hem de plantejar que tenim cinc anys per impedir-la? No farem cap esforç per parlar amb Rússia? Ens conformarem a assenyalar-lo com al nou i únic enemic? No ens plantejarem parlar amb qui hem declarat l’enemic per buscar un nou esquema de seguretat compartida que eviti el projecte de rearmament, d’amenaça de destrucció mútua, que inclou el risc de confrontament nuclear? O aquestes converses les farem després perquè la guerra ens donarà més arguments? Que no en tenim prou?

Les guerres solucionen els conflictes?

Si la guerra fos la resposta, no us sembla que ja hauríem obtingut la pau mundial, tenint en compte totes les guerres que s’han lliurat durant els darrers segles amb la intenció declarada de crear la pau? No és més aviat al contrari que, per cada dia que continuï la guerra, per cada bala disparada, per cada coet llançat, per cada casa destruïda i per cada vida humana perduda, la reconstrucció i la reconciliació trigarà més temps? No creieu que s’alimenta l’odi i la rancúnia que poden ser la base per a futurs conflictes? No hauríem de considerar més probable que els mètodes sense armes, basats en la diplomàcia, el diàleg i la no-violència siguin més eficaços per defensar els drets humans, la democràcia i facilitar les relacions pacífiques en el futur? Enquestes actuals mostren un augment de la preocupació i la por per la possibilitat d’una guerra. I d’aquí es diu que cal rearmar-se. Però no és més cert que si ens anem militaritzant quan aparegui un conflicte serà més fàcil que la resposta militar sigui la primera opció, deixant de banda l’actuació política i diplomàtica com a eina per resoldre els conflictes?

Són acceptables els costos de la guerra per preservar la pau?

La guerra d’Ucraïna ens ha fet propera com mai la realitat de la guerra a Europa quan ja estàvem oblidant els estralls de la Segona Guerra Mundial o de la guerra civil a casa nostra.

Però som conscients de què vol dir prendre les armes i aprendre a matar altres persones amb l’etiqueta d’adversaris o enemics? No hem après res de les seqüeles traumàtiques i psicològiques dels combatents que, afortunadament, poden tornar a casa? Som conscients del què suposa en la vida diària viure en situació de guerra: incertesa, por, manca de serveis bàsics? No considerem que el preu que es paga és massa alt: destrucció d’infraestructures, dels valors i la cultura, del respecte als drets humans, com l’actual persecució dels objectors de consciència? Fins i tot, en el cas que no s’arribi al conflicte obert, anar cap a una economia de guerra (rearmament, retorn del servei militar...) no suposaria una desviació de la inversió pública cap a la militarització que hauria d’anar en detriment de les inversions en les àrees que veritablement constitueixen la defensa i la seguretat dels humans: habitatge, educació, sanitat, serveis socials, adaptació enfront de l’emergència climàtica?

Si vols la Pau, treballa per construir la Pau! Aturem les guerres!

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona