El meu poble, Arbúcies, viu ajaçat agradablement al fons d’una vall pregona, per on serpentejava una riera d’aigua cristallina i abundosa, però ara diria que hi regalima platejat un rec per culpa de les plantes embotelladores que xuclen els corrents subterranis fluvials tot delmant les arrels dels arbres, externament castigats per tots el sols estiuencs ferotges.

El poble està envoltat de turons amb els pendents esgraonats, semblant a un amfiteatre romà atrotinat en mal estat, amb una graderia maldestre, feta per desmanyotats manobres: són les vinyes; en aquests vinyars madurava en silenci el raïm i en els presseguers escadussers, si hi havia sort, es podia collir algun préssec de vinya.

En aquests terrenys inclinats, ara, tallats amb cintes de carreteres asfaltades, ja no hi resta vinya, ni horts, ni cort de porcs, ni cledes pel bestiar, ni quadres de vaques, ni estables de xais, ni corrals de gallines, ni tancats amb gàbies de conills, ara tot són carrers, urbanitzacions, fins i tot, alguns tallers i petita indústria. En temps de l’olor sec de la verema i la premsada del vi, penetrava durant tres o quatre dies a l’interior de totes les cases; llevar-me el matí i flairar l’olor intensa de les pells del raïm, del munt de la brisa al........

© Diari de Girona