Des que tinc memòria, la meva aspiració més pronunciada era fer el que calia. Amb aquesta idea, en aparença meravellosa, hi havia un petit problema: per fer el correcte primer calia tenir-ne una definició, ni que fos aproximada. Els meus adults de referència, tots ells més intuïtius i pràctics que no pas jo, no semblaven posar-se d’acord. De punts de desacord, en tenien uns quants, i gairebé tots em feien patir, perquè soc una gran amant de la pau i l’harmonia. L’embolic més gran, però, era com s’havia de comportar un ésser humà com cal. A més, cadascú d’ells era ple de contradiccions i ajustava el bé i el mal a les circumstàncies de forma arbitrària: fumar podia ser tan vulgar com elegant i bohemi; estalviar era alhora de previsors i de rates miserables; agradar a tothom significava absència de personalitat i, alhora, l’aspiració secreta de cada dona; les ballarines eren objecte d’admiració i de desig, i al........

© BonDia