08.01.2025 - 21:40
Actualització: 09.01.2025 - 07:35
El gran historiador americà Hayden White sosté que la història és, en essència, una construcció narrativa. Vol dir que els historiadors no tan sols descriuen els fets, sinó que els organitzen. Que els organitzen en un relat que té una estructura narrativa semblant a la literatura. Els historiadors, amb trames, personatges i conflictes, creen una imatge d’allò que ha passat que pot correspondre amb la realitat o no, però que resisteix mentre no és qüestionada pels altres. La història, va deixar escrit White, és configurada per les estructures narratives i per les “decisions estilístiques” dels historiadors. I qui diu estilístiques diu polítiques i qui diu historiadors diu polítics, periodistes i gent semblant.
El cas de la transició del franquisme al postfranquisme és un dels exemples paradigmàtics, clamorosos, d’aquestes construccions narratives que desvirtuen els fets reals. Fins al punt que la realitat ja resta tan amagada per la narració sobre la mateixa realitat –tan destruïda per la falsedat construïda per sobre– que els qui se n’aprofiten es poden permetre espectacles tan denigrants com el que vam veure ahir, en què el govern espanyol, socialista, féu un panegíric de la mort de Franco i la identificà de manera completament acrítica amb “la llibertat”.
Cal tenir molta barra per a identificar la llibertat amb la mort de Franco. Realment. En primer lloc, perquè, com deu recordar tothom que va viure aquella època, de cap manera hi havia llibertat el 21 de novembre de 1975, l’endemà de la mort al llit del dictador. Ni aquell dia, ni l’endemà ni l’altre. Hi havia presoners polítics –alerta: fins i tot presoners del PSOE, que no sé què deuen pensar quan descobreixen, cinquanta anys després, que vivien en........